Quan Ciutat Meridiana apareix en un titular és sinònim normalment de desnonaments, atur o pobresa. I de fet és el barri de Barcelona que encapçala tots tres rànquings. Però d’etiquetes se li’n podrien posar d’altres, més positives. Qui millor les coneix són els veïns que hi van arribar a mitjans dels anys 60 i que hi continuen vivint encara.
José Alegre va venir amb nou anys amb els pares, el febrer del 1966. “Era una zona de vinyes i primer volien fer el cementiri de Collserola”, explica. “No el van fer perquè hi havia massa humitat i en canvi sí que van fer els pisos. O sigui, per als morts no era un bon terreny, però per als vius, sí”, diu sorneguer.
Més urbanitzat però més empobrit
Ell, que ha participat des de jove en lluites per aconseguir una escola al barri o que els autobusos hi arribessin, creu que un dels canvis destacats d’aquests anys han estat els urbanístics. Però ho matisa: “El problema és que les infraestructures ens han arribat quan els veïns tenen més problemes d’estabilitat”.
“La gent vol viure aquí, vol pagar un lloguer, vol arrelar-se al barri, però no els deixen”. Qui sentencia així és Mariano Hernando, director del PES Cruïlla, un centre que treballa amb joves i infants del barri. I segueix: “Hi ha gent que vol especular amb aquests pisos i això a Ciutat Meridiana no té cap sentit”.
Hernando, nascut al mateix barri fa 50 anys, defensa amb orgull el sentit col·lectiu del barri i les lluites compartides al llarg dels anys. “Comunitat” és una de les etiquetes que hi posaria. Una altra de segura seria “Collserola”. L’entorn natural, a tocar del parc natural, amb paratges com la Font Muguera, és per ell un dels punts forts de la zona i motiu per seguir vivint-hi.
L’encaix dels nouvinguts
Del barri que van estrenar els pares del José o del Mariano n’ha canviat especialment una cosa: la població. Si el 2001 els veïns nascuts a Catalunya o a la resta de l’estat eren un 94 % del total, la població estrangera ha passat a representar gairebé la meitat del padró 20 anys després (44 % dels més d’11.000 habitants). Al mateix temps que alguns dels primers habitants han marxat, n’han arribat de nous, de procedències molt diverses.
L’encaix no sempre és fàcil. “Una part important del veïnat no ho ha acceptat”, se sincera Alegre. “És una manca de solidaritat, es recorden poc de quan van arribar. Si venia algú amb problemes, aquí hi havia un veí que l’ajudava”. “Hi ha gent que veu la diversitat cultural com un problema i gent que la veu com un repte i com una virtut”, segueix Hernando. En tot cas, conclou, “la gent que ve a Ciutat Meridiana hi troba un espai per viure i on troba il·lusions”.
