La ronyonera s’ha convertit en un complement habitual a les nostres vides, però no sempre s’ha fet servir de la mateixa manera, i la seva història ha anat lligada a la de les butxaques. Revisem aquesta relació i l’evolució de la moda per guardar objectes de tota mena.
Abans del segle XVII tothom portava les seves pertinences lligades a la cintura amb una mena de ronyonera de pell o tela. Un videoclip gens medieval però molt divertit per il·lustrar com portava els objectes personals la gent abans del segle XVII: en una ronyorena de costat, és a dir, en un sarronet lligat a la cintura. Perquè vegeu que els moderns no són tan moderns i que a la moda tot torna.
Si aneu a fires medievals, d’aquelles on es compren formatges, embotits i s’ensenyen antics oficis, us fixareu que les reproduccions de la vestimenta sol incloure les ronyoneres, aquí en veiem dos exemples contemporanis fets a la manera medieval.
Així que amb ronyonera a tot arreu tant homes com dones fins al segle XVII. Llavors, comencen a aparèixer les butxaques com a tal però només es posaven als pantalons i als abrics, unes peces de vestir que només duien els homes. Mireu la família Byam passejant-se pels seus camps de conreu el 1762 vestits de gala i vegeu perfectament la diferència entre les alforges que porta ell a la casaca i les inexistents butxaques d’ella.
Davant aquesta injustícia de butxaques, les dones se les van empescar per tenir-ne: fetes a mà i amagades sota el vestidàs, així eren les butxaques femenines al segle XVIII. Aquí mirarem pel pany de la porta del temps per veure com vestien habitualment les dames del XVIII.
La revolució de butxaques va arribar al segle XIX amb les sufragistes i, en concret, amb Lady Harberton i Constance Wilde —sí, esposa d’Oscar Wilde—. Elles van fundar el 1881 a Anglaterra la Rational Dress Society, una entitat que bàsicament demanava cremar les cotilles i els mirinyacs per deixar pas a una vestimenta femenina que permetés el moviment, amb pantalons i amb butxaques. En aquesta vinyeta veiem encarades les dues modes femenines del moment: la que reclamaven les dones de la Rational Dress Society i la finisecular. Eren dones que reclamaven el dret a moure’s, fer exercici en bicicleta, com veiem aquí Lady Harberton, i per això les vinyetes satíriques de l’època eren com aquesta, en què una dona li pregunta a una altra “On vas així si no tens bici?”, i l’altra contesta: “Però tinc una màquina de cosir”.
Al XX van ser les Guerres Mundials les que van propiciar que les dones gaudissin de les butxaques. Com? Amb la roba de treball. Els homes estaven al front i elles mantenien les indústries nacionals i anaven així de contentes a treballar cada matí amb les seves granotes plenes de butxaques on enfonsaven bé les mans, una sensació nova per a elles i que no va durar gaire: acabada la guerra, la societat les va tornar a vestir de mestresses de la llar, amb butxaques ridícules.
Poc després, aquest dissenyador de moda mític, Christian Dior, qui, per cert, va tornar a encotillar la dona amb aquesta silueta que veiem, l’anomenada “new look”, va dir el que tothom sabia i ningú no volia veure: “Els homes tenen butxaques per dur-hi coses: les dones, per fer bonic”.
Encara ara, un segle i mig més tard, les butxaques de la roba de dona solen ser petites per dos motius, i tots dos van en benefici econòmic de la indústria tèxtil: un és que és molt més barat confeccionar sense butxaques; l’altre és que, com que durant segles les dones no han tingut butxaques, han dut els objectes personals en bosses de mà, i les vendes mundials anuals d’aquest complement suposen milers de milions d’euros per a les marques. I dius, val, si com a mínim fossin pràctics… però avui dia ni això perquè mira què s’ha posat de moda: bosses de mà de miniatura. El dissenyador francès Jacquemus va treure el model Chiquito l’estiu del 2018 i des de llavors ha estat tot un èxit entre les celebritats. Només uns centímetres de pell que costen més de 400 euros.
Però encara n’hi ha un de més diminut: aquest fet per Valentino perquè el portés la cantant Lizzo al novembre passat a la gala dels American Music Awards. Així ho explicava ella mateixa:
I, per acabar, un consell: si sou medievalistes, o sigui, genteta de ronyonera, penseu per què es diu ronyonera i no pitrera. Penseu-hi, o mireu, ja us ho diuen els Pantomima Full.
