‘I puritani’

Gran Teatre del Liceu. Del 5 al 21 d’octubre

El proper 5 d’octubre el Gran Teatre del Liceu donarà el tret de sortida a la temporada 2018/19 amb ‘I puritani’, una òpera de Bellini que ens trasllada fins a Escòcia. Per això, el nostre home de clàssica, l’Albert Galceran, vol començar la temporada a l”Àrtic’ parlant-nos, precisament, d’Escòcia.

Encara que, d’entrada, no ens ho pugui semblar, Escòcia és un dels països que més han inspirat als compositors romàntics i això és gràcies a diversos motius: la imatge romàntica d’uns camps verds i foscos, la llunyania respecte al centre i sud d’Europa, i la fascinació dels intel·lectuals europeus per autors com Walter Scott (Edimburg, 1771 – Abbotsford House, 1832).

Walter Scott va ser un polític i escriptor escocès que va voler explicar les particularitats de la seva pàtria a través de les obres. I algunes d’aquestes  han esdevingut adaptacions operístiques realment molt famoses, com la que veurem al Liceu del 5 al 21 d’octubre.

A ‘I puritani’, Bellini va aconseguir crear un estil musical propi amb aquestes melodies volàtils i amb grans inflexions de tempo. Alhora, però, és una òpera ideal per a aquell tipus de públic que, parlant clar, al·lucina amb veus que canten coses impossibles. Com passa sovint en les obres de la primera meitat del segle XIX, la protagonista es torna boja. Això era un recurs habitual perquè com que el públic cada cop volia veure arguments més sòlids en les històries que explicaven en les òperes, els compositors van pensar en l’excusa de les escenes de la bogeria per justificar que la cantant fes tot de filigranes amb la veu. Així podien satisfer aquella part del públic a qui l’argument li semblava una cosa secundària i preferia el circ de la veu per damunt de tot.

‘Lucia di Lammermoor’

Gaetano Donizetti, 1835

En una altra òpera basada en una obra de Walter Scott hi coincideixen la bogeria de la protagonista i Escòcia. En aquesta ocasió, parlem de ‘Lucia di Lammermoor’, de Gaetano Donizetti. Aquest compositor i el seu llibretista, Salvatore Cammarano, van triar aquest títol, precisament, pel creixent interès per la misteriosa Escòcia. I hi van sumar l’ingredient de l’escena de la bogeria per satisfer el públic de Nàpols, molt aficionat a les grans veus.

‘The lady of the lake’

Gioacchino Rossini, 1819

No en totes les òperes situades a Escòcia hi ha escenes de la bogeria. De fet, un dels primers compositors operístics en situar-se a Escòcia va ser Rossini i ell mai no va tenir gaire en compte les escenes de la bogeria. El que sí tenia clar és que Walter Scott era un filó i això s’havia d’aprofitar, per això per la seva última òpera a Nàpols va escollir l’obra ‘The lady of the lake’. Aquí tot passa al voltant d’un llac, i és que l’espectador de principis del segle XIX estava una mica tip de drames que passaven en grans palaus. Per això van buscar en l’exòtica Escòcia, amb tots els seus paisatges verds i els seus castells, un context que va agradar molt als autors romàntics.

‘Macbeth’

Giuseppe Verdi, 1847

Però no només de Walter Scott viuen els compositors d’òpera. De fet, si hi ha un autor teatral que ha servit d’inspiració durant segles és, sense cap mena de dubte, William Shakespeare. I si hi va haver un compositor que el va admirar, aquest va ser Giuseppe Verdi. La història de Macbeth és ben coneguda: tres bruixes li diuen a Macbeth que serà rei, i tot es precipita. Ell i la seva dona acaben matant el rei Duncan i és aquí on Verdi incorpora la bogeria. Lady Macbeth té unes taques de sang que no marxen per més que es fregui les mans.

Simfonia número 3 en la menor (Escocesa)

Fèlix Mendelssohn, 1842

I més enllà de l’òpera, Escòcia també ha inspirat als compositors de música simfònica. Si en el cas de l’òpera és molt evident, en la música simfònica hem de buscar una mica més, però acabaríem trobant-ne exemples: l’any 1829 Fèlix Mendelssohn va viatjar fins a Escòcia, volia conèixer els paisatges que descrivia Walter Scott, de qui havia llegit tots els llibres i, fins i tot, el va arribar a conèixer durant aquest viatge. Immediatament va començar a compondre aquesta simfonia, la número 3, però trigaria uns quants anys a enllestir-la, ja que no ho faria fins a l’any 1842. En tot cas, la voluntat de Mendelssohn és la d’explicar l’ambient escocès a través de la seva obra, per això hi trobem boires, però també paisatges verds i plens de vida.

Fantasia escocesa en mi bemoll major

Max Bruch, 1879

I encara un últim exemple de composició d’inspiració escocesa. L’any 1868 el compositor Max Bruch va descobrir a Munic un seguit de partitures de cançons tradicionals escoceses i uns anys més tard, el 1879, va poder viatjar a Escòcia. El país li va encantar, i també tot el seu folklore, i el resultat és aquesta ‘Fantasia escocesa’ en mi bemoll major. Bàsicament és un recull de melodies tradicionals d’Escòcia, però passades per l’imaginari de Max Bruch.