L’aïllament es sol considerar com una cosa dolenta, que ens empresona, però pot ser molt positiu per entrar en contacte amb nosaltres mateixos i començar un viatge interior sense límits. Avui us proposem un viatge per la història, descobrint artistes que van crear obres en situació de confinament o aïllats del món que els envoltava.
Els anacoretes
Els anacoretes marxaven al desert per meditar i vivien en coves
, com Sant Pau l’Anacoreta, a qui veiem en aquest magnífic quadre de Ribera, un pintor barroc.
Els eremites barrocs sempre tenen una calavera al davant perquè Sant Ignasi, el sant més important del segle XVII, recomanava meditar aïllats, en la foscor, i si era possible amb una calavera davant per tenir present que tot el que ens passa és fugisser, perquè “la vida és somni” com deia Shakespeare, que per cert va crear una de les seves grans obres en plena quarantena: ‘El rei Lear’.
La vida monàstica
Les comunitats monàstiques buscaven la “solitudine”, estar ben lluny de tot, per abstraure’s de la vida “humana”. Pensem en Montserrat, allà dalt, o en Poblet, que quedava en un lloc tan remot al segle XII. Tenim moltíssims exemples d’aquest aïllament, com els famosos monestirs ortodoxos del mont Athos, penjats en una muntanya. Precisament dins aquests tipus de monestirs treballaven els monjos en les seves cel·les, aïllats, fent icones. Com Andrei Rublev, un conegut pintor d’icones de la Rússia del segle XV, a qui Andrei Tarkovsky va dedicar una pel·lícula el 1966.
Art a la presó
També hi ha art fet des de la presó. Obres cabdals com el llibre ‘De profundis’, que va escriure Oscar Wilde quan va ser empresonat i condemnat a treballs forçats per sodomia. O els dibuixos que Egon Schiele va fer durant el mes que va estar tancat en espera de ser jutjat per perversió de menors (feia servir models molt joves en actituds eròtiques). Schiele explica en algunes cartes que els oficials van cremar alguns dels seus dibuixos i els compara amb la Inquisició. Aquí veiem el seu abric, que feia servir de coixí, amb una taronja que li va portar la seva parella, que per Schiele era “la única llum de la cambra” tal com diu el títol de l’obra.
També tenim artistes autòctons que van crear des de la presó, com EVRU, un artista que l’any 1968 li van trobar una petita quantitat de marihuana i el van tancar dues setmanes a la Model i tres mesos al frenopàtic. La seva experiència al frenopàtic, lluny de martiritzar-lo, li va obrir una porta a la veritable creativitat, fent-li veure que havia de mirar cap endins i no cap enfora, que no havia d’imitar sinó descriure el seu estat interior. A partir d’aquell moment es va sentir tan diferent que fins i tot va canviar el seu nom i es va dedicar a retratar els seus estats mentals tal com veiem en aquesta obra.
L’art durant la malaltia
Tàpies, per exemple, va estar molt temps al llit i des d’allà va llegir obres que el van marcar
per tota la vida (com el ‘Llibre del te’) i va aprendre a pintar de forma autodidacta, pintant-se a ell mateix al mirall de l’armari que tenia a l’habitació. El llit, d’altra banda, és un element fonamental en la obra de Tàpies, ja que com ell deia “naixem i morim al llit”.
Matisse també va descobrir la pintura al llit, quan va tenir als 20 anys un atac d’apendicitis va veure que el seu company d’habitació a l’hospital pintava, així que li va demanar a la seva mare que li comprés una capsa de pintures. Aquell moment li va canviar la vida, sempre deia. I quan va patir un càncer i va anar perdent mobilitat, ja de gran, li van sortir coses tan meravelloses com aquesta del següent vídeo. Com que no podia pintar perquè la mà no li funcionava massa bé va començar a treballar amb les tisores, que li donaven una sensació de vol tal com ell deia, fent els seus famosos “papiers collés”.
Art des del llit
Si pensem en llits i art, no podem deixar de recordar la famosa performance de John Lennon i Yoko Ono dins una habitació d’hotel. Va ser després de casar-se: van aprofitar el seu viatge de noces que tant atrauria els periodistes per fer una crida al pacifisme des del seu llit. “Bed peace” va ser rodada a hotels d’Amsterdam i Mont-real el 1969, es tractava d’una performance activista que va llençar a la fama cançons que es van convertir en emblemàtiques.
Art al desert
Georgia O’Keeffe va viure en ple desert de New Mexico
, prop de Santa Fe, en una casa aïllada, austera, sense telèfon, amb un generador, dormint al terrat sota les estrelles… i només en companyia d’un fantasma que vivia en una habitació segons deia, d’aquí el nom del seu ranxo: Ghost Ranch.
Art dins la cova
Picasso, per exemple, va estar vivint en una cova amb el seu amic Pallarès
durant un estiu prop d’Horta de Sant Joan, però un exemple actual és el de Miquel Barceló, que ha viscut per poc o molt temps en moltíssimes coves arreu del món, des de Mali a Tibet, la Xina o l’Índia… i aquestes experiències han transformat absolutament la seva manera de crear. Potser el cas més conegut és del de Mali, d’aquesta experiència en va sortir una performance genial que recomano a tothom: “Pasodoble”, de Miquel Barceló i el coreògraf Josef Nadj.
Vèiem els dogon, amb qui va conviure, mirant la seva acció amb ulls esbatanats. Barceló va aprendre moltíssim de la vida en una cova: des del poder dels tèrmits fins a les possibilitats del fang, com veiem aquí.
L’aïllament com a motiu artístic
Edward Hopper, el gran pintor de la soledat
, tal com veiem en aquesta obra, on una dona s’asseu sola en un Automat, aquests restaurants automàtics americans on no hi havia cambrers. És una icona de la societat americana i de la condició dels habitants de les grans ciutats, on hi ha tanta gent però es pot estar tan sol.
Un artista poc conegut fora del seu país però genial és Hammershoi, un danès que sempre ens presenta interiors molt íntims amb una llum única. És l’artista de la soledat, però d’una soledat tranquil·la, molt íntima, però no angoixada. És una estètica profundament escandinava, amb una llum molt blanca, que ens recorda a les pel·lícules de Dreyer però també al teatre d’Ibsen, per exemple.
