Fa un parell de setmanes es va publicar el primer tràiler del nou treball de Quentin Tarantino, ‘Once Upon a Time in Hollywood’, que segur serà una de les pel·lis de la temporada i que retrata el ‘Nou Hollywood’ dels 70.

El cinema de Quentin Tarantino sempre desperta una gran expectació, i aquesta, la seva novena pel·lícula, va pel mateix camí. El film narra la història d’un actor de westerns televisius que, juntament amb el seu doble, intenta obrir-se camí al cinema. Però què passa? Que el Hollywood clàssic que ell havia conegut ja no existeix, i la indústria està a punt de viure una transformació brutal.

Al càsting hi ha Leonardo DiCaprio, Brad Pitt, Al Pacino… però s’ha parlat molt del personatge de la Margot Robbie que interpreta una de les figures més tràgiques d’aquella època. Ens referim a la pobra Sharon Tate.

‘El baile de los vampiros’

Roman Polanski, 1967

‘El baile de los vampiros’ és una curiossíssima comèdia de terror que va dirigir Polanski el 1967, dos anys abans que Sharon Tate morís assassinada a mans de la secta de Charles Manson quan estava a dues setmanes de donar a llum el seu fill. El proper 8 d’agost farà 50 anys d’aquesta tragèdia que va convulsar Hollywood i que serveix com a marc al film de Quentin Tarantino.

Una tragèdia que ha servit com a base a moltes pel·lis, i a llibres com aquest ‘Helter Skelter’ que ara publica l’editorial Contra, escrit pel Vincent Bugliosi, que va ser el fiscal encarregat del cas Manson, i que retrata una època sencera: els Estats Units de la guerra del Vietnam, de l’auge del moviment hippie, de l’aparició de nombroses sectes satàniques… però també d’un Hollywood que estava patint una transformació brutal en què l’assassinat de Sharon Tate va actuar com a tràgic punt de partida. Una transformació que té com a primera baula el film ‘Easy rider’.

‘Easy rider’

Dennis Hooper, 1969

‘Born to be wild’! Poques cançons hi ha que associem tant a motards a la carretera com aquesta. I tot gràcies a aquest film que va dirigir Dennis Hopper el mateix 1969. ‘Easy rider’ retrata a dos moters que creuen els Estats Units per assistir al Mardi Gras de Nova Orleans. Però més enllà de l’anècdota, la cinta és una reivindicació de la llibertat i es va convertir en un símbol de la contracultura nord-americana. Tant és així, que es va convertir en un gran èxit i va obrir la porta a la generació del nou Hollywood, que ho va canviar tot.

El Hollywood clàssic dels 40 i 50 ja no existia. Humphrey Bogart o Spencer Tracy eren morts, i alguns dels que continuaven treballant havien marxat a Europa. I, a sobre, la televisió triomfava. Els Estats Units vivia una revolució que qüestionava l’estil de vida americà, sorgien no només els hippies, sinó també els panteres negres, els hereus de la generació beatnik… i tot plegat es va traduir en títols com ‘Easy rider’, o com una altra pel·li antisistema: ‘Bonnie and Clyde’.

‘Bonnie and Clyde’

Arthur Penn, 1967

En aquesta escena vèiem com dos criminals amb molt d’estil es posen del cantó del pobre quan disparen contra el cartell del banc on s’avisa d’un desnonament. Gàngsters i lladres al cinema hi havia hagut sempre, però amb ‘Bonnie and Clyde’ l’espectador es posava del seu costat i els veia com antiherois capaços de qüestionar el model establert, com aquesta nova generació de Hollywood qüestionava el model clàssic dels estudis. Pensa que parlem de noms com Martin Scorsese, Francis Ford Coppola, Peter Bogdanovich, Michael Cimino, Arthur Penn… cineastes que havien begut de la Nouvelle Vague francesa, del neorealisme italià, del cinema britànic lliure o del nou cinema suec i que van saber connectar amb el públic i tornar-lo a les sales. I ja que parlem de gàngsters del nou Hollywood, cap referent tan clar com Don Vito Corleone.

‘El padrí’

Francis Ford Coppola, 1972

La pel·lícula de Francis Ford Coppola  va néixer com un encàrrec i que no li feia cap il·lusió fer-la, però es va convertir en un dels majors èxits de la seva època i en una nova confirmació del talent d’aquests joves. A partir de ‘El padrí’, que triomfa als Oscars, la cosa s’acaba de desfermar. El llibre de Peter Biskind  retrata molt bé aquesta època: ‘Moteros tranquilos, toros salvajes’, en què parla d’aquest nou Hollywood amb motards, boxejadors, gàngsters i, és clar, taxistes.

‘Taxi driver’

Martin Scorsese, 1976

‘Taxi driver’ és el retrat de Travis Bickle, un pertorbat per la guerra del Vietnam que veu el cantó més fosc de l’ésser humà en la nit novaiorquesa i que acaba decidint que només la violència pot solucionar les coses. Un clàssic del cinema dels 70 amb què Martin Scorsese es revelava del tot com un cineasta amb molt de talent i terriblement complex. També és una de les grans mostres de com la guerra de Vietnam estava traumatitzant a tota una generació de joves. Una guerra que també tractaria Michael Cimino a ‘El caçador’.

‘El caçador’

Michael Cimino, 1978

A ‘El caçador’ es mostra la brutalitat de la guerra del Vietnam a través d’escenes com aquesta de la ruleta russa, que ha passat a la història del cinema. Una de les claus d’aquest nou Hollywood és la llibertat a l’hora de tractar qualsevol tema. Una llibertat que assoleix cotes màximes, potser amb l’estrena de la cinta ‘Cowboy de mitjanit’.

‘Cowboy de mitjanit’

John Schesinger, 1969

‘Cowboy de mitjanit’ explica la història d’un noi més aviat ingenu que decideix treballar de gigoló i es fa amic d’un estafador que l’ajuda a sobreviure en un submon de drogues, prostitució… I la qüestió és que la pel·li és tan crua que va rebre la qualificació X que als Estats Units equivalia quasi bé a arruïnar la seva carrera comercial. En canvi, en el context del nou Hollywood, la cinta no només no se’n va ressentir, sinó que es va convertir en l’única de tota la història en guanyar l’Oscar al millor film tenint aquesta qualificació.

 

Amb tots aquests títols que hem dit, pensaríem que la generació del nou Hollywood havia de regnar per sempre, però llavors va passar això…

‘Tauró’

Steven Spielberg, 1975

Quan Spielberg estrena ‘Tauró’, proposa un model de cinema més espectacular, en què els bons i els dolents estan molt delimitats, i el seu èxit fa que la indústria de Hollywood comenci a interessar-se per fer més films com el seu.

La guerra de Vietnam havia acabat, Nixon havia dimitit, i el públic estava fart d’històries amb personatges tèrbols i complexes. Volia tornar a passar-s’ho bé a les sales, volia entreteniment i no “art”, així entre cometes. I Spielberg era un cineasta que sabia sumar els dos conceptes. El 1977, a més, George Lucas va estrenar ‘Star Wars’, que ja era el tomb definitiu del cinema fet per cineastes al cinema fet per productors.

 

Tot i això, el nou Hollywood i el cinema comercial podria haver coexistit, potser, si no hagués passat això…

‘La porta del cel’

Michael Cimino, 1980

Després de l’èxit d”El caçador’, Cimino va voler rodar una alta cinta enorme, llarga com ella sola i amb molt pressupost. I ‘La porta del cel’ va ser un dels més grans fracassos de la història del cinema. La cinta va costar 44 milions de dòlars de l’època i als Estats Units en va recaptar… poc més de tres. La productora United Artists, la mateixa que van fundar ‘Chaplin’ o ‘Pickford’, es va arruïnar i va fer que la resta de productores no volguessin saber res dels deliris de grandesa de la generació del nou Hollywood. Noms com els de Cimino, Arthur Penn, Hal Ashby o Peter Bogdanovich van tenir serioses dificultats per tornar a rodar, i fins i tot Coppola ho va passar malament. Els anys del nou Hollywood havien sigut molt potents en àmbit artístic, però també hi havia un gran descontrol que es traduïa en festes, consum de drogues, idees esbojarrades i cintes molt costoses, i tot plegat els va acabar enfonsant.

 

Cineastes com el mateix Quentin Tarantino,  Paul Thomas Anderson, director de Magnolia, el Noah Baumbach, director de ‘Frances Ha’ o Sofia Coppola serien alguns dels que han recollit el testimoni d’aquella colla de cineastes. Uns anys, els del nou Hollywood, que podrem recuperar el 26 de juliol amb la nova pel·li del Tarantino.