El José María López Sanfeliu, o sigui, el Kiko Veneno, va néixer a Figueres, es va traslladar a Cadis i des d’allà, amb només nou anys, a Sevilla. I tot i aquestes arrels tan llatines, va ser als Estats Units on es va enamorar del flamenc. Més tard, ja de tornada, va fundar amb els germans Rafael i Raimundo Amador la banda Veneno, va treballar amb artistes com Camarón o Martirio, i va publicar el seu primer disc en solitari: ‘Seré mecánico por ti’. Però els primers temps com a solista van ser complicats, i no va ser fins que va treure ‘Échate un cantecito’ que va aconseguir l’èxit. I la resta de la història és ben coneguda: centenars de milers de discos venuts, una dotzena de treballs, experiments amb altres artistes i un ‘duende’ capaç de mesclar el flamenc amb el pop, el rock o la rumba. Ara, el Kiko es vesteix amb un ‘Sombrero roto’, i nosaltres l’hem convidat a l”Àrtic’, on el rebem, és clar, traient-nos el barret.
Un canvi de so
Amb el seu 12è disc, Kiko Veneno canvia de so i treballa amb el productor Santi Bronquio, un jove andalús que l’ha ajudat a afegir tonalitats electròniques als ritmes del músic sevillà. ‘Sombrero roto’ és una nova passa en la pràctica de Veneno de confiar la producció a músics més joves, capaç de reformular el flamenc que l’ha fet famós.
Kiko i el seu fill
‘Sombrero roto’ es publica com a disc llibre, conscient com és Kiko Veneno que, ara mateix, el format clàssic de CD ja no és comercial. Els textos del nou treball corren a càrrec d’Adán, fill de l’artista, que és poeta i escriptor. Junts, presenten un disc que combina el talent de Kiko Veneno amb la voluntat d’obrir-se a nous públics.
