En la setmana del Dia Mundial del Teatre, a l’’Àrtic’ volem reflexionar al voltant d’aquesta disciplina artística des de molts punts de vista, com el de la música clàssica. Per això intentarem fer un recorregut per la història de la música clàssica a través de dramaturgs i textos teatrals, i com aquests s’han relacionat al llarg dels segles.

El teatre i la música clàssica al Renaixement

Si al Renaixement l’art es torna més naturalista, com a reacció contrària a una època medieval on tot era de caràcter religiós, al terreny operístic passa exactament el mateix. Apareix un nou gènere, l’òpera, com una imitació del teatre clàssic grec, i les faules pastorals són generalment les grans protagonistes.

En aquest període, majoritàriament les òperes es representaven en palaus, com a herència de la “camerata fiorentina”; per això els plantejaments escènics eren més habituals, humils. Però com que l’interès per l’òpera va anar en augment, no trigarien a obrir els primers teatres públics i això ens situa a Venècia l’any 1637, quan es va obrir el que es considera el primer teatre d’òpera públic, el Teatro San Cassiano, i van inventar-se un concepte revolucionari: les òperes ja no eren només pels nobles que les representaven en els seus palaus, pels seus amics, també nobles; sinó que qualsevol ciutadà podia pagar una entrada i veure-la. Sembla poc important, però això és un fet revolucionari, ja que crea un negoci al voltant d’aquest espectacle teatral.

Barroc: l’inici de la competència

Amb l’arribada del negoci, arriba també la competència. I per això, cada cop les òperes del barroc (ja hem deixat enrere el Renaixement) buscaven com impressionar el públic, i així vendre més entrades. I van adonar-se que fent produccions molt espectaculars aconseguien cridar l’atenció dels ciutadans que anaven al teatre, a diferència d’ara, a veure títols nous amb imponents posades en escena. I els elements voladors eren alguns dels que més impressionaven al públic, que cada setmana anava a l’òpera i quedava totalment fascinat amb aquests artefactes teatrals.

Podríem dir que l’espectacle operístic era el cinema de l’època i no era aliè a les corrents artístiques del moment. Si hem dit que som al barroc, això vol dir que els temes que tracten les òperes barroques són tragèdies amb to clàssic, però sobretot amb l’estètica recarregada del moment.

Classicisme: la influència de Goldoni

Al segle XVIII va aparèixer un dramaturg de gran importància, Carlo Goldoni. Un reformador del gènere que va situar al centre de l’acció dramàtica els costums i personatges de la vida real. Això, és clar, també es va traslladar a l’escenari operístic. Com en el cas de ‘Les noces de Fígaro’. Fixem-nos en l’argument: el criat del comte d’Almaviva, Fígaro, mourà cel i terra per abolir un costum de l’època: el dret de pernada. És a dir, que el senyor d’una cort tenia el dret de passar la primera nit amb les noies que es casaven. Un fet que Mozart critica entre somriures, però que en definitiva explica les normes a través de personatges reals. A més, cal tenir present que aquesta òpera es basa en una obra de teatre homònima de Pierre de Beaumarchais.

Romanticisme: inspiració en els dramaturgs de l’època

És obvi que tothom coneix ‘La novena simfonia’ de Beethoven i la seva ‘Oda a l’alegria’; però aquest poema, precisament, és obra d’un dels dramaturgs més importants del romanticisme, Friedrich von Schiller.

I és que la fascinació per la poesia, la literatura i el teatre en el romanticisme va fer que gegants com Beethoven trobessin la inspiració en els dramaturgs de l’època, com Schiller o Goethe. L’obertura d”Egmont’, de Beethoven, és un clar exemple del que és la música incidental: és a dir, música creada per acompanyar un text teatral. En aquest cas, l’’Egmont’, de Goethe. És a dir, mentre hi ha uns actors que interpreten els seus personatges, Beethoven posa el que avui en dia diríem la banda sonora.

Wagner: el compositor revolucionari

Des del Romanticisme, teatre i música s’agafen de la mà, ja que totes les obres de teatre que anem a veure, majoritàriament, tenen la música com a company (i còmplice) indispensable. Però arribats a aquest punt, si parlem de música i teatre és inevitable tornar a l’òpera, per fixar-nos en el més revolucionari de tots els compositors: Richard Wagner. D’entrada, ell va considerar que l’òpera era una “obra d’art total”, en què hi era tot: el teatre, la dansa, la música, la poesia… per això ell componia la música, escrivia el llibret i, alhora, s’ocupava de la dramatúrgia. A més, se li va ocórrer que s’havien de tancar els llums de la sala i, d’aquesta manera, aconseguia que només hi hagués llum a l’escenari i així l’espectador només prestava atenció al drama. Però no només això, també va fer que no hi hagués pauses per aplaudir els intèrprets, presentant uns actes sense pauses. Només es podia aplaudir als finals d’actes. També va amagar l’orquestra, així quan es tancava la llum començava la interpretació, sense haver d’esperar-nos que els instruments s’afinessin… i podria seguir.

Wagner, per aconseguir tot això, va haver de construir el seu propi teatre i el va fer a Bayreuth, on va poder desplegar totes les seves teories teatrals. I encara avui és un dels escenaris més innovadors del món, i on es va obrir la porta a les relectures teatrals i al fet que els grans directors de teatre dirigissin òpera. És a dir, per evitar un envelliment d’un espectacle que pot resultar anacrònic, a Bayreuth van pensar que els directors escènics més innovadors podien dirigir òperes, i així rejovenir l’espectacle. I a dia d’avui, els millors directors teatrals, tard o d’hora, acaben dirigint òperes.

El nacionalisme

Una “obra d’art total” també pot servir per a unir un país. De vegades quan parlem d’òpera ens referim al verisme, quan el verisme és una escola que respon a un moviment que va aparèixer a finals del segle XIX i principis del XX. I és que coincidint amb la reunificació d’Itàlia, l’òpera va ser molt útil per explicar com eren els italians, que durant segles havien viscut separats. Per això a través del títols com ‘Cavalleria rusticana’, de Mascagni, els ciutadans del nord d’Itàlia coneixien els costums dels italians del sud. És a dir, l’òpera com a element de cohesió entre regions. Això mateix, i a través de la teatralització de la vida real. Per tant, teatre, música i vida.