Definir el valor d’un artista no sempre és fàcil, i en el cas de la música és especialment complex perquè no la podem veure, només l’escoltem. Però hi ha intèrprets, i és el cas de Montserrat Caballé, que també ens la fan sentir perquè ens emocionen. Un bon cantant d’òpera ha de tenir diverses qualitats: d’entrada una veu bonica, però també una bona tècnica en el cant que li permeti controlar la veu i, sobretot, ha de tenir instint escènic per saber com actuar i, així, fer-nos emocionar. Caballé reunia totes aquestes característiques, però sobretot brillava amb el domini d’una tècnica respiratòria (que es coneix com a fiato), amb la qual podia allargar les notes i fer frases llarguíssimes i, sobretot, cantar d’una manera que sonava com si la veu surés per l’aire, sense cap esforç.

AL DOLCE GUIDAMI (ANNA BOLENA)
G. Donizetti. Montserrat Caballé a París, 1966

L’èxit de la Caballé

L’èxit a Montserrat Caballé li va arribar quasi per casualitat. Filla d’una família molt humil del barri de Gràcia, va haver de demanar ajuda a la família Bertrand (una família de Barcelona, que va fer fortuna en el món tèxtil), i així va poder concloure els seus estudis al Conservatori del Liceu i, després, a Basilea. Abans d’això, de fet, va fer una audició en un teatre italià i el responsable del teatre li va dir que es dediqués a tenir fills, que ella no tenia prou caràcter com per ser cantant d’òpera. Finalment, l’any 1965, quan just començava una carrera d’èxit, però encara era molt desconeguda, li va arribar la seva gran oportunitat: debutar a Nova York. I ho va fer amb aquesta òpera: Lucrezia Borgia.

COM’È BELLO (LUCREZIA BORGIA)
G. Donizetti. Montserrat Caballé a Londres, 1970

Marilyn Horne, una cantant ja consolidada en aquella època, havia de cantar ‘Lucrezia Borgia’, de Donizetti, al Carnegie Hall de Nova York, però el seu avançat embaràs la va obligar a suspendre-ho. I la resta ja es coneix: èxit absolut. ‘The New York Times’ va publicar “Callas + Tebaldi = Caballé”, i a partir d’aquí, li van començar a ploure contractes arreu del món. Segurament el més important va ser l’any 1972 a Milà per cantar ‘Norma’. Caballé va donar-li una nova dimensió. Gràcies a ella el personatge de Norma va esdevenir completament diferent: ja no és una sacerdotessa poderosa, sinó que és una dona que pateix per la traïció del seu amant i pare dels seus fills. I això fa que sigui molt més emotiva en les seves interpretacions.

CASTA DIVA (NORMA)
V. Bellini. Montserrat Caballé al Festival d’Ais de Provença, 1974

La Caballé i Barcelona

Des del punt de vista artístic, el Liceu va ser un dels teatres que més va trepitjar Caballé. Hi va cantar en més de 200 ocasions i hi va presentar pràcticament tot el seu repertori, amb uns 50 papers diferents. De fet, als anys 70 ella, i col·legues com Plácido Domingo, cada Nadal tornaven a Barcelona per passar-hi uns dies amb la família i, és clar, cantar al Liceu. De manera que, de ben segur, van ajudar molt a fer del teatre de la Rambla un dels més importants del món de la lírica a escala internacional. I és que ara pot semblar-nos una mica llunyà, però als anys 70 és quan Caballé presentava la seva millor qualitat vocal, i el fet que cada any actués a Barcelona va permetre popularitzar, i molt, l’òpera, a més de posar al mapa mundial de la lírica la nostra ciutat.

Precisament la ciutat de Barcelona va ser la protagonista d’un dels èxits més sonats de Caballé. No només per mèrit d’ella, sinó també gràcies al gran Freddie Mercury. La cançó va néixer l’any 1987 per iniciativa de Mercury, que va venir fins a Barcelona per mostrar-la-hi personalment. A ella li va encantar i immediatament es van posar a treballar per gravar-la. De fet, van interpretar-la amb públic en un parell d’ocasions (a Barcelona i a Eivissa) i, poc després, el Comitè Olímpic Espanyol va demanar que fos l’himne dels Jocs Olímpics de 1992, però la mort de Mercury va fer impossible que l’interpretessin durant la gala.