L’escriptor i periodista Jordi Corominas publica l’assaig ‘La ciudad violenta’ i ens el ve a presentar a l”Àrtic’. Retrata 200 anys de violència a la ciutat de Barcelona, un període convuls i vertebrador del teixit social que comença amb l’enderrocament de les muralles i les primeres bullangues.
Els moviments obrers són un dels eixos vertebradors dels esdeveniments que descriu Corominas: des de la Setmana Tràgica fins a la vaga de La Canadenca, i des de la constitució de la CNT fins a l’assassinat de Salvador Seguí, “El noi del sucre”. Tot plegat ens porta a una conclusió que es repeteix com un eco al llarg del segle XX, fins i tot durant el franquisme: a Barcelona, la violència neix, en bona part, de la diferència de classes.
La rosa de foc
A més de la dialèctica de combat (pacífic o no) entre treballadors i burgesos, el paper de les autoritats, la classe política catalana, els militars, o la connivència de la premsa a l’hora de decidir el relat social de Barcelona són alguns dels factors que tracta Jordi Corominas en aquest llibre, que finalitza amb els disturbis de la plaça d’Urquinaona el 2019. A les pàgines de ‘La ciudad violenta’ desfilen des Salvador Seguí fins a Carmen Broto o Wilson Pacheco, tots ells víctimes de la cara menys coneguda, però no per això menys rellevant de la ciutat de Barcelona.
Jordi Corominas, el “flaneur” de Barcelona
Escriptor, crític literari, periodista però, per sobre de tot, barcelonauta, el Jordi Corominas ha fet de la condició de passejant gairebé una professió i un art. Format en Humanitats i Història a la Pompeu Fabra, ha treballat en premsa escrita, radiofònica i televisiva, on fins i tot ha viatjat al passat per presentar-nos una colla d’‘Históricos anónimos’. Tot plegat, mentre desenvolupava una faceta com a poeta, que l’ha portat a fundar el projecte Loopoesía o a dedicar la seva atenció a personatges tan il·lustres com el filòsof Laocoont o l’artista Jean Cocteau.
Però el Jordi Corominas també ha fet de “flaneur”, com dirien els francesos, per París i Florència, per escriure ‘El último libro de la vieja Europa’, i s’ha capbussat en les tenebres del cas Enriqueta Martí, tot caminant amunt i avall pel carrer de Joaquín Costa. I ara, després d’explicar-nos com era la millor manera de ‘Matar a Barcelona’, treu a la llum 150 anys de crònica negra a ‘La ciudad violenta’. L’excusa perfecta per convidar-lo a l”Àrtic’, en què li prometem que, a priori i fins que no es demostri el contrari, nosaltres som gent de pau.
