En Joan Pons i Villaró o, com el coneixem de fa anys, El Petit de Cal Eril, és una de les primeres veus que va criticar, en temps de confinament, la percepció de que la cultura que es feia a la xarxa havia de ser gratuïta. I això és perquè el nostre convidat d’avui és un músic capaç de tenir els peus a terra de la seva casa pairal i, al mateix temps, parlar de la metafísica de la música pop.
Nascut a Guissona, “el petit” va començar la seva carrera parlant de patates grillades i de sargantanes al sol, abans de reflexionar sobre conceptes com ‘El dol’, intentar trobar ‘El sentit de les coses’, fer bategar amb força ‘El cor’ o fer-nos sentir ben a prop seu o, com dirien ell i els The Cure ‘Close to me’. Tot plegat en una carrera de 13 anys i vuit discs, en què s’ha convertit en una de les veus més autoritzades del nou pop català. Aquest estiu, després d’oferir-nos un concert confinat i celebrar un ‘Retrobament’ amb el seu públic i la seva banda, ha fet brillar ‘La llum de totes les coses’ al Teatre Grec (i a betevé) i ara es prepara per un nou concert dijous que ve a les Nits del Fòrum. I per tot això avui el rebem al nostre sofà, i amb ell comencem una temporada en què, en plena pandèmia, volem que la cultura sigui la nostra llum.
“La paraula “cultura” de vegades la utilitzem de forma confusa, sobretot quan intentem defensar-la. I parlo en pròpia veu de la música. La música és música. De vegades és art, de vegades és entreteniment i no sempre és cultura. De vegades em sembla que és una paraula que es fa servir perquè un ministre o un conseller s’ho pugui fer fàcil i dir: “Bueno, vamos a apoyar la cultura.” La cultura? Quina cultura? Què és la cultura?”
Una gira i un confinament
El Petit de Cal Eril va engegar la gira del disc ‘Energia fosca’ el 2019, i com a tants altres músics, el coronavirus el va obligar a frenar abans d’hora. Confinat al mas de Cal Eril, “el petit” i la seva banda van oferir un concert a YouTube que ja han vist més de 15.000 persones, i que els va reportar uns beneficis… de poc més d’un euro per a cadascú. El poc retorn econòmic que tenen les plataformes de música convencionals, i la sensació que la situació s’allargaria, el va dur a plantejar-se una solució que els ajudés a continuar vivint de la música mentre la situació es normalitzava. El debat ha quedat aparcat amb el desconfinament, però qui sap si els brots ens obligaran a tornar-lo a plantejar.
“El meu cercle de gent que ens escolta i ens segueix paga molt sovint. Perquè nosaltres sempre que fem concerts són amb entrada, o quasi bé sempre, el 80% dels casos. El gran problema són molts grups que han viscut de grans caixets durant moltíssims anys, que han pagat tots. Caixets molt grans i molt inflats. I després el problema de l’Spotify. O sigui, els diners es generen per la música, però el repartiment no és equitatiu, i això és injust. És com la taquilla inversa, o coses d’aquestes, que penses: qui l’ha pensat aquesta solució? Que m’ho expliqui. A quin bar pots anar i dir: “Avui la cervesa la pagaré a un euro, o dos, o res”. Quin món és aquest? Estem fent música, és la nostra feina, i d’acord que ens agrada, però això té un preu. S’ha de pagar.”
El retrobament
El Petit de Cal Eril i la seva banda es va retrobar a finals del maig passat, en un concert al Teatre de Cal Eril que es pot veure al web de Filmin. La formació ha engegat de nou la gira de concerts, amb un espectacle al Grec Festival en què van disposar d’una instal·lació lumínica de Calidos, i amb un ventall de noves dates que inclou les Nits del Fòrum, on actuen el 10 de setembre. Tot i la pandèmia, cal que la música continuï perquè, com diria Pons, ningú no ens tregui les ganes de viure.
