Les artistes que fan de l’art un instrument de lluita comencen a aparèixer als anys 70. Una de les primeres manifestacions del feminisme en l’art va ser una exposició a Nova York que ja és històrica, comissariada per una gran teòrica de l’art ―Linda Nochlin― i dedicada a les artistes de la història, rescatant-les de segles i segles d’oblit i anonimat. Revisem artistes i activistes que han lluitat per la igualtat de gènere i els drets humans.
1
Artemisia Gentileschi
Artemisia Gentileschi, per exemple, va ser una boníssima pintora i va tenir molt èxit a la seva època, va viatjar molt i va treballar per ducs i reis. Aquesta obra potser sonarà als espectadors, recorda a Caravaggio amb aquesta violència i l’ús del color tenebrista.
2
Georgia O’Keeffe
Tot i ser un dels ídols de les feministes en aquells anys 70, ella mai n0 va qualificar el seu art com a tal. Aquestes flors tan grans típiques d’O’Keeffe van ser interpretades per les feministes com un símbol de la dona. Tenien formes que relacionaven amb els òrgans sexuals femenins, però Georgia no pensava res d’això. Ella era filla de grangers i no li agradava la vida a la ciutat: el que volia era representar els regals de la natura que anava trobant al desert de Nou Mèxic, on finalment es va establir fugint del brogit de Nova York. Aquesta flor és l’obra més cara que s’ha venut mai d’una dona; O’Keefe és la pintora més cotitzada i immediatament després trobem Frida Kahlo o Louis Bourgeois. Però molt per davant d’elles, hi ha una bona llista d’homes, com sempre. :-)
3
Louise Bourgeois
Louise Bourgeois també ha estat ficada dins el sac de feminisme, per què? Ho podem respondre veient una de les seves obres més conegudes, aquesta aranya que hi ha al Guggenheim de Bilbao, un motiu recurrent en la seva obra. L’obra de Bourgeois sovint fa al·lusió a la seva infància, la qual va estar marcada per la infidelitat del seu pare i el patiment de la seva mare. L’aranya és un homenatge a la seva mare i alhora un símbol de la maternitat, perquè és protectora i depredadora alhora. Amb la teranyina protegeix les aranyes petites, però alhora atrapa als depredadors que es volen acostar. Les enormes potes d’aquesta aranya protegeixen i alhora espanten, protegint la bossa d’ous que té a l’abdomen.
4
Judy Chicago
En aquells anys va sortir a la llum l’obra que s’ha considerat pionera del feminisme, una gran instal·lació que Judy Chicago va fer amb l’ajuda d’un gran equip ―homes i dones― que es van passar mesos investigant les grans dones de la història (més de 1.000) per rescatar-les de l’oblit: des de deesses a heroïnes, reines, poetesses, monges, científiques, artistes, etc. Era una obra col·lectiva, feta per molta gent, que van decorar 39 plats i calzes que havien de decorar una gran taula en forma de triangle (en homenatge al pubis) com si fos un Sant Sopar compost per dones, on, per cert, un plat està dedicat a Artemisa Gentileschi i un altre a O’Keefe, però també n’hi ha d’altres en homenatge a Virginia Woolf, a la fundadora de les sufragistes, a Emily Dikinson, etc. Al terra està ple de firmes d’altres dones. Veiem una part de l’ala de la taula dedicada a les dones de l’antiguitat com ara la faraona Hatsepsut; Judit ―l’heroïna de l’Antic Testament―, Safo de Lesbos ―la gran poetessa lesbiana―… Algunes una mica més difícils de conèixer, com ara Aspasia, una gran filòsofa grega.
5
Portia Munson
Una taula molt coneguda és aquesta, tota una oda a l’estereotip femení: nines, miralls, clips, polseres, vibradors i inclús un cubell d’escombraries… tot tipus d’objectes tradicionalment associats a la dona amb el color més estereotipat d’aquesta: el rosa, que alhora posa de relleu la infantilització a la qual s’ha associat tradicionalment.
6
Pussy Galore i Guerrilla Girls
Dues obres de dos col·lectius d’artistes activistes contemporànies: les Guerrilla Girls i Pussy Galore, manifesten que no hi ha igualtat en l’art. A l’esquerra, les Guerrilla Girls analitzen les galeries de Nova York i plasmen el nombre d’artistes dones que hi han exposat durant dos anys. Els nombres són baixíssims. Pussy Galore indica els percentatges d’artistes dones que exposaren a les galeries de la ciutat el 2015: netament baix.
7
Pussy Riot
Pussy Riot és un grup de música punk que fan performances bàsicament a Moscou, moltes d’aquestes prohibides, les quals versen sobre els drets humans en general i els de la dona en particular. Són molt dures amb Putin, el qual les va empresonar fa poc per entrar a una església i resar una oració punk per deslliurar-se d’un tirà, segons elles, a la catedral de Sant Salvador de Moscou. L’acusació va demanar set anys de presó per gamberrisme, i dos anys després van sortir de la presó. Poca broma amb l’activisme en països on el dret d’expressió no està protegit.
8
Ewa Partum
Eva Partum es retrata a ella mateixa en el procés d’envelliment en fotografies i videoart, totes aquestes obres formen part d’una sèrie que anomena ‘El meu problema és el problema de les dones’. També és una artista compromesa en l’àmbit polític: performances on sempre va nua per tal que la gent no es distregui mirant com va vestida i es fixi en la performance en si.
9
Jenny Holzer
Jenny Holzer és una artista conceptual que viu a Nova York i que sol intervenir en espais públics a través de la paraula. “It is guns” es tracta d’un camió que ha anat per les ciutats més importants dels Estats Units amb eslògans fets amb LED que van contra l’ús de les armes als Estats Units, fent referència als tiroteigs que hi ha hagut a les escoles.
10
Martha Rosler
Una de les artistes més conegudes és Martha Rosler, una de les primeres videoartistes que va fer obres com ‘Semiòtica de la cuina’, pionera de l’art feminista en què l’artista va ensenyant els diferents utensilis de cuina amb moviments que expressen ràbia continguda. Una crítica al rol estereotipat de la dona a la cuina.
11
Susanne Lacey
Moltes artistes treballen la violència de gènere, però potser una de les més conegudes és Susanne Lacey, que ja fa molts anys va acusar públicament les violacions que hi havia a Los Angeles a través de performances com ‘Tres setmanes de maig’ (1977). Fa poc va reemprendre aquesta idea amb una altra performance en què hi havia un gran mapa de la ciutat damunt el qual la gent anava marcant els llocs on havia hagut violacions amb la paraula “RAPE” (“violació”): més de 600 en un any!
12
Esther Ferrer
L’artista basca Esther Ferrer és una pionera del feminisme durant l’època franquista amb performances com aquesta, en què un membre del seu grup li posava la mà al pit desafiant les normes morals de l’època. Però la més famosa és una que es diu ‘Íntimo y personal’, que va repetint periòdicament des dels anys 70, en què es dedica a mesurar les persones que hi participen per tal de criticar aquest culte a la imatge al que està sotmès la dona.
