Un dia com diumenge passat de fa només 39 anys, al Congrés dels Diputats es va celebrar la segona sessió d’investidura que havia de fer president Leopoldo Calvo Sotelo. La resta és ben sabuda: tricornis, crits, trets, nervis, una unitat de l’exèrcit que es perd pels carrers de Madrid, els tancs a València… Només 39 anys d’uns fets que ens podrien haver abocat a una guerra civil. Sembla mentida… o potser no tant… Sigui com sigui, a l”Àrtic’ volem aprofitar per fer un repàs d’algunes pel·lícules que, al llarg de la història del cinema, han retratat cops d’Estat.
1
’23-F, la película’
Chema de la Peña, 2011
El cinema espanyol va necessitar la distància del temps per abordar el cop d’Estat del 23-F d’una perspectiva frontal, amb un relat acurat dels fets. I el resultat, no del tot reeixit, fa pensar que potser la gran pel·lícula sobre la nit del 23 de febrer encara està per fer.
2
‘Muertos de risa’
Álex de la Iglesia, 1999
Les millors aproximacions al 23-F s’han fet des de relats que el tocaven lateralment, però que eren capaços, amb una escena, de mostrar tota la inquietud i tot l’esperpent d’aquell moment. Potser una de les millors correspon a una escena de ‘Muertos de risa’, d’Álex de la Iglesia, en què els militars irrompen als estudis de Televisió Espanyola mentre els dos protagonistes del film s’esbatussen davant de les càmeres.
‘El nacimiento de una nación’
D. W. Griffith, 1915
L’escena de la mort del president nord-americà Abraham Lincoln, repetida en centenars de films, representa un dels primers exemples clàssics que ens venen a la memòria de l’assassinat d’un president. Els Estats Units, de fet, han sabut traslladar al cinema el trauma popular que ha representat la mort de figures com el mateix Lincoln o John Fitzgerald Kennedy.
4
‘JFK’
Oliver Stone, 1991
Per a Oliver Stone, la mort de Kennedy i totes les teories de la conspiració al seu voltant són, gairebé, una obsessió. I és que, per a les institucions nord-americanes, la figura del president té un respecte reverencial inimaginable en altres democràcies.
5
‘Muerte de un presidente’
Gabriel Range, 2006
Potser per aquest mateix respecte, a més d’un no li faria gaire gràcia que, el 2006, un cineasta britànic imaginés una situació de cop d’Estat amb la mort de George W. Bush, llavors president nord-americà. Aquesta és la situació que plantejava el fals documental ‘Muerte de un presidente’.
6
‘Siete días de mayo’
John Frankenheimer, 1964
Rodada en plena Guerra Freda, i en un moment en què el thriller polític començava a agafar volada, el film de John Frankenheimer disposa d’un repartiment ple de grans noms i es constitueix com a una de les lectures més serioses i més ben travades sobre un possible cop d’Estat als Estats Units. ‘Siete días de mayo’ era una defensa dels valors democràtics i de la solidesa de les institucions nord-americanes un any després de la mort de Kennedy. I malgrat el seu valor cinematogràfic indiscutible, crida l’atenció que vingui d’un país que, pocs anys després, participaria en un altre magnicidi.
7
‘Salvador Allende’
Patricio Guzmán, 2004
El xilè Patricio Guzmán ha dedicat la seva vida al documental. I entre els seus treballs, destaquen els que va dedicar al govern de Salvador Allende i al cop d’Estat que va posar fi a la seva vida. Guzmán, que va patir la repressió pinotxetista, és un dels cineastes que millor ha plasmat el drama d’un cop d’Estat que enderroca un govern democràtic. Per cert, precisament al Xile de Pinochet es va prohibir la següent pel·lícula, no fos cas que donés idees a algú.
8
‘Chacal’
Fred Zinnemann, 1973
El film de Fred Zinnemann, sobre una novel·la de Frederick Forsyth, mostra un intent d’assassinat del president francès Charles de Gaulle. I, tot i que el crim mai no va tenir lloc, la narració sí que es basa en fets reals i demostra el temor als cops d’Estat a la França dels 70. Allà, precisament, hi vivia en aquella època, i encara ara, Konstantinos Costa-Gavras, exiliat de la seva Grècia natal i autor de ‘Z’.
‘Z’
Constantin Costa-Gavras, 1969Yves Montand
encarnava a un polític víctima d’assassinat, i tot i que mai no es deia el nom del país on tenia lloc el crim, quedava clar que era la Grècia dels 60, i que el mort era Grigoris Lambrakis. La seva pèrdua va abocar el país a un cop d’Estat i a una dictadura que va durar fins al 1974 i que, per cert, va destruir tota la indústria del cinema grec. Però això sí, i ja en el camp de la ficció més absoluta, sí hi ha un mestre a l’hora de mostrar-nos cops d’Estat i magnicidis, aquest és William Shakespeare.
10
‘Ricard III’
Laurence Olivier, 1955
Personatges com Ricard III o com Macbeth semblen avantpassats del coronel Tejero, però més refinats i de vers més florit. Shakespeare retrata els corredors del poder en el seu vessant més sagnant i despietat, amb conspiracions, enemistats jurades, lluites de llinatge i assassinats de reis. I recordem que un dels seus textos més famosos neix, precisament, d’una venjança per un cop d’Estat.
11
‘Hamlet’
Kenneth Brannagh, 1996
El jove príncep Hamlet vol venjar la mort del seu pare, però el teló de fons, i mai millor dit, és la lluita pel poder a la cort de Dinamarca, on alguna cosa s’hi està podrint. Quan el seu oncle Claudi vessa el verí a l’orella del rei per arrabassar-li el tron, el que està fent, en realitat, és cometre un cop d’Estat. La influència dels textos shakesperians és tan potent que afecta fins i tot el cop d’Estat que més han lamentat els “millennials”, el que va marcar moltes infanteses amb un trauma inesborrable. Parlem, és clar, d’aquest…
12
‘El rey león’
Roger Allis i Rob Minkoff, 1994
Si la generació dels pares dels “millennials” va viure la transició amb el 23-F com un dels grans traumes, pels nascuts a partir dels 80, res es pot comparar, en termes de cops d’Estat, a la mort de Mufasa. Allà on els seus pares recordaven les carreres davant dels grisos, ells potser deuen pensar en els antílops atropellant el rei lleó.
