Aquest quart trimestre del 2019 serà un trimestre de pallassos gràcies, sobretot, a dues estrenes que venen fortes abans de finals d’any. Una ja s’ha estrenat, que és ‘It 2’, i l’altra serà ‘Joker’, la pel·lícula amb Joaquin Phoenix sobre el gran enemic de Batman que acaba de guanyar el Lleó d’Or a la Mostra de Venècia. Repassem alguns pallassos de cinema.

‘It’

Andy Muschietti, 2017 – 2019

Adaptació de la novel·la de Stephen King, aquest clàssic de la literatura de terror ens parla d’un grup d’amics que s’han d’enfrontar a un pallasso sobrenatural, el malvat Pennywise, que assassina nens a la ciutat de Derry i se’ls enduu a les clavegueres. L’adaptació d’Andy Muschietti va dividir la història en dues parts: una protagonitzada pels amics quan són nens i, l’altra, 27 anys més tard, un cop ja són adults.

‘Snow-White’

Dave Fleischer, 1933

Fa una mica de basarda veure’l. I això que no estava pensat com un curt de terror! Aquesta és la percepció que en tenim ara mateix però, això, en realitat, és una adaptació de ‘Blancaneu i els set nans’ protagonitzada per Betty Boop i Koko, un famós pallasso de dibuixos animats dels anys 20, a qui vèiem cantant amb la veu del músic de jazz Cab Calloway. Considerada una de les grans peces d’animació de tots els temps.

‘Joker’

Todd Phillips, 2019

Ja es parla d’un Oscar per a Joaquin Phoenix per a aquest paper. ‘Joker’ reescriu els orígens d’aquest personatge, que és el dolent per excel·lència de Batman, i ho fa retratant-lo com un pobre home que només vol fer riure a la gent, però que és marginat i ignorat per a tothom fins que, un dia, esclata i es converteix en una mena d’agitador urbà. És a dir: un Joker fosc per a temps foscos, quan el descontentament social creix als carrers.

‘El que recibe el bofetón’

Victor Sjöstrom, 1924

‘El que recibe el bofetón’ és la història d’un científic a qui li roben la feina de la seva vida i l’humilien públicament amb una bufetada. Traumatitzat i desil·lusionat de la societat, es refugia en un circ on es converteix en un pallasso famós que rep plantofades. Amb això, el cineasta Victor Sjöstrom i el grandíssim actor Lon Chaney construeixen una de les pel·lis més commovedores i estranyes del cinema mut, i ho fan sobre la figura del pallasso que amaga un passat tràgic, el pallasso que se’n riu del circ de la societat perquè, si no ho fa, esclatarà en llàgrimes.

‘Balada triste de trompeta’

Álex de la Iglesia, 2014

Potser haureu reconegut, sota el maquillatge, Antonio de la Torre i Carlos Areces. Això és ‘Balada triste de trompeta’, i l’escena ja augura la violència desaforada i, en ocasions, tràgica d’aquesta cinta d’Álex de la Iglesia sobre dos pallassos de circ barallats per l’amor d’una mateixa dona. Una pel·lícula que, en el fons, serveix com a metàfora de l’Espanya del segle XX.

‘Dumbo’

Ben Sharpsteen, 1941

Recordem com els pallassos maltractaven Dumbo. De fet, a la cinta apareixien com éssers esbojarrats i irracionals, maldestres i anàrquics, i aquesta violència còmica que s’oposa a l’ordre establert que pot tenir el pallasso és la que ha retratat sovint el cinema en psicòpates i criminals. El pallasso és quasi bé com el terrorista.

‘Candilejas’

Charles Chaplin, 1952

Charles Chaplin i Buster Keaton junts en una mateixa escena… això no passava gaire sovint. En realitat, que jo sàpiga, només va passar en aquesta meravellosa pel·lícula de Chaplin, que explicava la història d’un vell actor còmic, Calvero, que al final de la seva carrera apadrina una jove ballarina. En una seqüència del film, just al final, Chaplin va convidar Buster Keaton a fer aquesta i altres escenes junts, en el que és un dels millors homenatges que s’ha fet mai a l’art de la pantomima, tan habitual del registre del pallasso.

‘Los clowns’

Federico Fellini, 1970

Una carta d’amor rodada per un dels cineastes que millor va integrar el circ i la figura del pallasso en el seu imaginari. Parlem de Federico Fellini, és clar, que va rodar aquest documental de ficció en què s’embarca en un viatge nostàlgic per conèixer alguns dels pallassos que més l’han influït. Aquest és un treball estrany, que es va rodar per televisió, tot i que es va estrenar als cinemes.

‘The day the clown cried’

Jerry Lewis, 1970

El 1972, l’actor Jerry Lewis, que veiem a les imatges, va rodar una cinta sobre un pallasso que era internat en un camp de concentració. Allà, va començar a divertir els nens del camp, i al final els acompanyava fins a les càmeres de gas. La pel·lícula va ser un desastre a la producció, per temes de drets, falta de pressupost… I al final, per un tema de demandes entre inversors, mai no es va estrenar. Es diu que no està ni acabada, però el tema és que qui l’ha vista, que és molt poca gent, diu que és horrorosa, que tracta el tema dels camps de concentració amb molt mal gust. Tot i això, la llegenda negra i el fet que mai no s’hagi estrenat han fet que sigui una de les cintes de Jerry Lewis què més se’n parla a la xarxa. L’actor i director va oferir una còpia a la Biblioteca del Congrés amb la condició que només es pogués veure a partir de l’any 2024, o sigui que haurem d’esperar.