El periodista Albert Om publica ‘El dia que vaig marxar’, el seu primer llibre en gairebé 20 anys, en què ens parla d’una estada que va fer a la Provença francesa.
La França que van somiar els seus pares
Quan Albert Om decideix marxar a estudiar francès a la Provença, el bon moment professional que viu amb el programa ‘El convidat’ li està passant factura en àmbit personal. A l’esgotament físic i mental d’un programa així, s’hi suma la sensació que cada cop és una personalitat pública més reconeixible i que el vol, en el fons, és desaparèixer una temporada. Però hi ha un altre motiu.
Els pares d’Albert Om es fan grans. I el presentador agafa consciència de que ben aviat haurà de començar a acomiadar-se’n. Per tot plegat, escull França com el millor lloc on desaparèixer, perquè aquesta és la terra en què els seus pares es van emmirallar en el franquisme, el país lliure i modern que somiaven, a l’altre cantó de la frontera.
El llibre preserva la memòria feliç. No mostra tant la decadència dels meus pares com els seus anys d’esplendor. Perquè passa una cosa molt curiosa en processos així, amb la mort dels pares, amb la mort d’algú, que és que, quan són processos molt llargs, els vius d’una manera molt dura. Només veus els pares malalts.
Mira, el meu pare es va morir a les 12 h del migdia i a les 14 h estàvem dinant i rient tota la família recordant aquella mitja dotzena d’anècdotes que s’expliquen de totes les persones a totes les cases. Els clàssics. Els “greatest hits” que feia molt temps, feia molts anys que no sortien. És una mica preservar una memòria feliç que és el que, al final, t’ha d’acompanyar.
Albert Om
El dia que Albert Om va marxar
Albert Om s’instal·la a Aix-en-Provence, una petita ciutat de la regió de la Provença on ningú el coneix. Allà hi fa noves amistats, aprèn una llengua plena de sorpreses, estimulant i rica, i també hi viu situacions de molt impacte personal, com els primers inicis de la davallada del seu pare, i d’altres de caire més comunitari, com el cas terrible de l’avió estavellat de Germanwings o un míting de Marine Le Pen.
Combinant reflexions personals amb anècdotes del dia a dia, des de la petita història als grans fets, Albert Om fa d”El dia que vaig marxar’ un dietari sobre uns mesos en què el periodista va ser un altre, en un país nou, amb gent que no coneixia i en un idioma que tot just començava a parlar. I tot i així, com si certifiqués la capacitat que tenim d’acollir-nos els uns als altres, a Aix-en-Provence hi va fer arrels.
El convidat més ben rebut
El periodista i escriptor Albert Om s’ha convertit en un habitual de les llars catalanes, ja sigui a través de la televisió, la ràdio o la premsa escrita. Nascut a Taradell i llicenciat en Ciències de la Informació, va estar molt malalt de tele fins que va decidir passar ‘L’hora del pati’ fent ràdio i després va obrir ‘El club’ més inclusiu i menys elitista de la televisió catalana.
Més tard, mentre fundava amb altres companys el diari ‘Ara’, va ser ‘El convidat’ més constant de totes les cases, que ho preguntava tot però no molestava mai. I, d’un temps ençà, l’Albert ha tret el seu costat més viatger: primer per passar totes les tardes a ‘Islàndia’ i, després, per explicar-nos ‘El dia que vaig marxar’ a França. I per tot això el convidem a l”Àrtic’, on sabem que, sovint, perdre’s és el camí més directe per trobar-se a un mateix…
