Lluny del boom de l’acid-house de finals dels anys 80, un tipus de so diferent va començar a sorgir dels estudis de dormitori de tot el Regne Unit. Heretant el “feeling” i l’ànima de grups de brit funk com Freeez i Hi-Tension, l’street soul combinava caixes de ritme hip-hop, veus profundes, riffs de sintetitzador i línies de baix reggae. Fet en estudis casolans amb pressupostos reduïts i editat per petites discogràfiques en tirades limitades, amb l’excepció de grups com Loose Ends i Soul II Soul, la majoria d’artistes pioners de l’escena no van aconseguir mai l’èxit fora de l’underground. La promoció es va limitar a les emissores de ràdio pirata, els clubs i el boca-orella, amb els discos acabant en mans d’una petita comunitat de col·leccionistes. Potser és per això que, diverses dècades després, algunes edicions originals de l’època arriben a quantitats tan elevades a llocs com Discogs. Els darrers anys hem vist un ressorgiment de la popularitat de l’street soul: hi ha hagut versions contemporànies del so a càrrec d’artistes com Ruf Dug, Lynda Dawn i Jamma Dee, així com una sèrie de celebrades reedicions.
