Un equip de professionals del sector audiovisual, artistes i periodistes van crear un projecte innovador per a la nova televisió de Barcelona, BTV, nascuda a partir de les televisions de districte.
A la cruïlla de via Laietana amb Sant Pere Més Alt, al costat del Palau de la Música, davant de la comissaria de policia, hi ha el lloc on va començar un projecte que primer es va dir Barcelona Televisió, quan encara era una central de televisions de districte, i després, cap al 1996-97, va passar a ser BTV.
TV de districtes + Barcelona Televisió+ BTV
El projecte va prendre impuls perquè l’ajuntament d’aquella època, amb Pasqual Maragall d’alcalde, volia que la incipient Barcelona Televisió gestionada per Lavínia, tingués una estructura de producció i emissió única, convertint-se en una sola televisió. Per fer-ho possible, es va triar un projecte força trencador presentat per Manuel Huerga.
betevé va demostrar que podia ser una televisió com les altres, però sense competir amb les altres. Es va apostar per un model de televisió estrictament local, una mena de canal temàtic dedicat a Barcelona.
Un model innovador
betevé va ser pionera a utilitzar les” handycams”, o petites càmeres de vídeo digital de mà, que en aquella època acabaven de sortir al mercat. Això va abaratir molt els costos i la va fer molt àgil. També es va demostrar que era possible introduir grans quantitats de material a través d’un servidor i que això pogués formar part d’una programació més o menys automatitzada.
Un dels espais més recordats d’aquella primera època és el ‘Magazine’. Eren blocs de mitja hora i a dins hi havia càpsules de temes absolutament diversos, sempre relacionats amb Barcelona. Des del plató, es feien els informatius, alguns programes, debats i taules rodones.
En aquella època també es van començar a emetre imatges en bucle a mena de carta d’ajust, que internament eren anomenats Moebius per la seva similitud amb les cintes infinites descobertes per aquest matemàtic. El catàleg de Moebius incloïa aquaris, vies de tren, llars de foc, etc. La funció d’aquestes cintes, emeses a la nit, era ajudar la gent a dormir, però va passar que molts s’hi quedaven embadalits mirant-les.
El ‘videomaton’
Un altre dels espais notables d’aquella època va ser el ‘Videomaton’. Es van construir tres o quatre aparells semblants als “fotomatons” però que gravaven vídeo, i es van repartir per Barcelona. La gent, introduint una moneda, disposava d’un minut de temps per dir allò que li semblés. betevé, a través del ‘Videomaton’, també va ser pionera en l’interacció directa amb la gent, en un temps que internet encara era a les beceroles i els mòbil no existien.
El projecte generava interès en el sector audiovisual, com reconeix Manuel Huerga que destaca l’interès del model BTV.
Responsables d’ajuntaments, d’arreu del món, venien a conèixer el nou model de televisió.
En aquella primera època, però, el canal va tenir dificultats de difusió perquè per rebre el senyal a casa calia comprar un adaptador d’antena. Malgrat tot, betevé tenia molt bona premsa i era motiu de debat i de comentaris diaris a la resta de mitjans.
