Un equip d’artistes i periodistes van crear un projecte innovador per a la nova televisió de Barcelona, BTV, nascuda a partir de les televisions de districte.

A la cruïlla de Via Laietana amb Sant Pere Més Alt, al costat del Palau de la Música, davant de la comissaria de policia, hi ha el lloc on va començar un projecte que primer es va dir Barcelona Televisió, quan encara era una central de televisions de districte, i després, cap el 1996-97, va passar a ser BTV.

El projecte va prendre impuls perquè l’ajuntament d’aquella època, amb Pasqual Maragall d’alcalde, volia que la incipient Barcelona Televisió tingués una estructura de producció i emissió única, convertint-se en una sola televisió. Per fer-ho possible, es va triar un projecte força trencador presentat per Manuel Huerga.

BTV va demostrar que podia ser una televisió com les altres, però sense competir amb les altres. Es va apostar per un model de televisió estrictament local, una mena de canal temàtic dedicat a Barcelona.

BTV va ser pionera a utilitzar les handycams, o petites càmeres de vídeo digital de mà, que en aquella època acabaven de sortir al mercat. Això va abaratir molt els costos i la va fer molt àgil. També es va demostrar que era possible ingestar grans quantitats de material a través d’un servidor i que això pogués formar part d’una programació més o menys automatitzada.

Un dels espais més recordats d’aquella primera època és el Magazine. Eren blocs de mitja hora i a dins hi havia càpsules de temes absolutament variats, sempre relacionats amb Barcelona.

Des del plató, es feien els informatius, alguns programes, debats i taules rodones.

En aquella època també es van començar a emetre imatges en bucle a mena de carta d’ajust, que internament eren anomenats Moebius per la seva similitud amb les cintes infinites descobertes per aquest matemàtic. El catàleg de Moebius incloïa aquaris, vies de tren, llars de foc, etc. La funció d’aquestes cintes, emeses a la nit, era ajudar a la gent a dormir, però va passar que molts s’hi quedaven embadalits mirant-les.

Un altre dels espais notables d’aquella època va ser el Videomaton Show. Es van construir tres o quatre aparells semblants als fotomatons però que gravaven vídeo, i es van repartir per Barcelona. La gent, introduint una moneda, disposava d’un minut de temps per dir allò que li semblés. BTV, a través del Videomaton, també va ser pionera en l’interacció directa amb la gent, en un temps que internet encara era a les beceroles i els mòbil no existien.

El projecte de BTV generava interès, i responsables d’altres ajuntaments, tant de la resta d’Espanya com de l’estranger, venien a conèixer el nou model de televisió.

En aquella primera època, però, BTV va tenir dificultats de difusió perquè per rebre el senyal a casa calia comprar un adaptador d’antena. Malgrat tot, BTV tenia molt bona premsa i era motiu de debat i de comentaris diaris a la resta de mitjans.