Puig i Cadafalch es va inspirar en un castell bavarès per aixecar a Barcelona la seva obra més emblemàtica. Està a l’avinguda de la Diagonal 420 i es diu Casa Terrades, també coneguda com la Casa de les Punxes. Es tracta d’una de les seves obres més representatives i exemple del neogòtic europeu. Ho explicava Ruth Ayllón, supervisora de l’edifici, en aquest capítol del programa ‘Va passar aquí‘.
Casa modernista que ocupava una illa
La construcció és del 1903 i es va fer per encàrrec de Bartomeu Terrades i Brutau, un empresari del ram de la filatura. Bartomeu, al seu torn, havia rebut l’encàrrec del seu pare, que volia construir una casa per cadascuna de les seves filles. Per això, encara que des de fora té l’aspecte d’un sol edifici, per dins consta de tres finques independents. La feina es va encarregar a l’arquitecte Puig i Cadafalch perquè prèviament ja havia fet una casa a Seva per la família.
La presentació de la casa, el 1905, va ser força impactant per la ciutadania. En primer lloc, perquè era un edifici aïllat, la única casa modernista de Barcelona que ocupava tota una illa. I també, perquè la resta de cases de la Diagonal eren baixes i això feia que encara en destaqués més la seva alçada i el seu aspecte. Cal tenir present que al modernisme hi destaquen les línies corbes i en aquesta edificació gairebé no n’hi ha.
Castell medieval
La influència medieval és, probablement, més evident que a la resta de finques de l’arquitecte. Per començar, s’inspira en el castell Neuschwanstein de Baviera, i després incorpora elements medievals que ja es troben a altres cases, com la referència a Sant Jordi matant el drac, les gàrgoles o les tribunes. A més, hi ha una representació de l’estil romànic i gòtic català.
La influència i la passió per l’època medieval de Puig i Cadafalch ve de l’època de formació i li desperten els seus mestres, com Domènech i Montaner. Puig i Cadafalch recupera, d’una banda, la tradició catalana, i d’una altra, la nord-europea, com la inspiració en el castell bavarès o en les formes triangulars dels països baixos.
Casa-museu
Actualment, el museu es troba a l’interior de cadascuna de les punxes de la casa, que es poden observar perfectament des del terrat. N’hi ha cinc de visitables i el més destacable a nivell arquitectònic és la punxa principal. Per fer-la, Puig i Cadafalch va utilitzar cinc anells de ferro concèntrics, tots ells comunicats amb uns tirants també de ferro que serveixen per passar el pes d’un nivell a l’altre, cosa que li va permetre construir finestres de 360º.
A través de la façana es pot endevinar qui era la propietària de cada part de la casa. L’element identificatiu de la façana de l’Àngela és l’element ceràmic on hi és representat un àngel. En el cas de la Josepa, l’element és una vara de Sant Josep. I en el cas de la tercera germana, la Rosa, un gran ram de roses.
El terrat era una zona de treball diàfana i funcional. Això, en aquella època, era un concepte força modern. Les estructures triangulars que fan el perímetre de la casa eren les carboneres de cadascuna de les finques. Els triangles més grans que es troben darrera dels plafons de les façanes eren la casa del conserge. Les punxes eren llocs d’emmagatzematge, golfes, tot i que algunes d’elles van ser utilitzades com a estudis per artistes com Enric Monserdà, el responsable de tota la decoració de la casa.
Es pot afirmar que la Casa de les Punxes va assolir el seu objectiu perquè destaca al seu emplaçament pel seu aspecte medieval, i perquè aconsegueix trencar amb la uniformitat del Pla Cerdà en tractar-se d’una finca triangular en lloc de l’octàgon característic de l’Eixample.
Al principi, les propietàries es van instal·lar als principals i van llogar la resta de pisos. Aquesta situació es va mantenir fins els anys 50. Quan les tres germanes van morir, tota la propietat va passar a mans del germà, Bartomeu Terrades, que la va deixar al seu fill quan també a ell li va arribar l’hora. Després, la casa ha estat propietat de diferents immobiliàries i des del 2016 es pot visitar un cop feta la reforma de l’arquitecte Jaume Falguera.
