L’any 1492, a les escales de la plaça del Rei de Barcelona, va tenir lloc l’intent d’assassinat del rei Ferran el Catòlic per part d’un pagès de remença, en Joan de Canyamars.
Entre 1462 i 1472, s’havia produït a Catalunya una guerra civil entre, d’una banda, el rei i els remences, i d’una altra, la noblesa i les institucions catalanes, de la qual en va sortir victoriosa la monarquia. Però arran de la capitulació de Pedralbes i un cop es van conèixer els continguts dels pactes, els pagesos van entendre que el rei havia traït les seves expectatives, perquè malgrat haver estat uns aliats clau durant la guerra, les seves demandes no hi estaven contemplades.
Traïció reial
La insatisfacció dels pagesos va dur a una nova guerra remença entre el 1484 i el 1485, i va forçar la monarquia a arribar a un acord conegut com la Sentència Arbitral de Guadalupe. El rei, en aquell moment, Ferran el Catòlic, també dit Ferran II d’Aragó, va actuar com a àrbitre entre les dues parts: els pagesos de remença i els senyors feudals. Malgrat tot, una part de la pagesia va seguir descontenta amb la sentència del rei, perquè no es van abolir els mals usos, sinó que es va establir la possibilitat de redimir-los amb un pagament. Joan de Canyamars era un dels descontents i va prendre la decisió dràstica de matar el rei.
Quan Ferran va accedir al tron, tenia diversos fronts oberts. Un era la persistència de la revolta pagesa. L’altre, la diferent manera d’entendre les relacions polítiques entre la monarquia i les institucions catalanes. Ferran tenia una clara tendència a l’autoritarisme, mentre que al règim polític català era bàsic el pactisme, que limitava l’acció del rei en favor de les corts i les institucions.
L’atemptat
Valentí Gual, professor d’Història Moderna de la UAB i autor del llibre ‘Matar lo rei’ explica que el 7 de desembre de 1492, Ferran el Catòlic sortia d’una audiència al Palau Reial Major. A la plaça l’esperava una multitud, entre els qui hi havia Joan de Canyamars. Joan va aconseguir acostar-se al rei, va treure una espasa de sota la capa i la hi va llançar al coll. Quan l’espasa volava, el rei va atendre algú que el va fer decantar i això va fer que l’arma no l’agafés de ple, sinó que només el va tocar de resquitllada. El servei personal del rei va reduir immediatament Joan de Canyamars. El propi rei va demanar que no el matessin per tal d’esbrinar qui representava i per què havia actuat d’aquella manera.
Quan es va produir l’atemptat, era el primer cop en 12 anys de gran tensió que Ferran visitava Barcelona. L’intent de regicidi li va fer pensar en una conspiració de gran abast. Per aquest motiu, Canyamars va ser torturat amb extrema crueltat fins que va confessar que havia estat induït pel diable, cosa que va deixar molt tranquil·la la reina. Però sempre va mantenir que havia actuat sol, potser amb el recolzament d’un grup remença que pensava seguir la lluita després de Guadalupe. La seva mort va ser terriblement cruent.
Si Joan de Canyamars hagués aconseguit acabar amb la vida de Ferran el catòlic, la història de Catalunya seria una altra.
