Més de 400.000 habitants de la ciutat són nascuts a l’estranger
, segons l’anàlisi estadística de la població resident a la ciutat de Barcelona, però no totes han recalat a la ciutat en les mateixes condicions. Diferents conflictes d’arreu del món han obligat moltes persones a marxar dels seus països a la recerca d’una vida millor, cosa que intenten, generalment, demanant l’estatus de refugiats que els permeti assentar-se en una nova ciutat. Malgrat que Barcelona es considera una ciutat d’acollida, les xifres encara no satisfan les entitats, que treballen per facilitar la integració dels refugiats en la societat.
De fet, és aquesta feina de les associacions la que permet que molts aconsegueixin plantar la llavor d’una nova vida a Barcelona. A betevé hem parlat amb cinc persones que, en situacions i moments diferents, han arribat a Barcelona com a refugiades.
Alusine Shaw (Sierra Leone)
Alusine Shaw té 20 anys i va néixer a Sierra Leone, a l’Àfrica. A 18 anys va marxar del seu país per fugir dels conflictes polítics. El viatge, assegura, va ser “molt difícil”, però diu que vist amb perspectiva creu que va valer la pena. Quan va arribar a Barcelona, ara fa un any i cinc mesos, anava acompanyat de 31 persones més, que es van dispersar per Europa tan bon punt van arribar a la ciutat.
A Sierra Leone havia començat a estudiar Sociologia a la universitat, una aventura que diu que vol reprendre a Barcelona, tot i que és conscient que li costarà un temps. Primer, necessita aprendre la llengua, i és en això que s’està centrant. Vol la titulació per ensenyar altres persones i dedicar-s’hi professionalment. Li agrada el contacte humà i treballar amb persones per formar vincles. De fet, és per això que diu que els inicis a la ciutat van ser complicats: “No tenia amics ni família i estava molt estressat. Vaig arribar a perdre els cabells”. Un any després, la situació és diferent. Gràcies a l’ajuda d’una entitat d’acollida ha començat a refer la seva vida, i assegura que és feliç perquè ja té amics, una de les coses que considera més importants. L’Alusine somnia ara en el futur, i desitja aconseguir una bona feina per ajudar els seus germans a venir a Barcelona perquè puguin continuar els estudis.
Mohamed Slum (Sàhara Occidental)
Mohamed Slum és un noi saharaui de 15 anys que va fugir del seu país fa tan sols mig any. Diu que ho va fer “per la seva família”, que volia donar-li un futur. De fet, encara recorda amb duresa la vida al Sàhara: “Al meu país no hi ha res. Només desert i conflictes. Res”.
Ara viu a Santa Coloma de Gramenet amb una família que l’ha acollit. Han estat només sis mesos, però ja diu que està “orgullós i molt content” del seu pare d’aquí. De fet, quan li preguntem com se sent, només té paraules d’agraïment per a la seva nova família. En Mohamed va a l’institut i fa la vida habitual d’un noi de la seva edat. Diu que s’hi sent bé i que només pensa a mantenir aquest camí “perquè tot surti bé”. És optimista respecte al futur, malgrat que encara no ha pensat ni decidit què vol fer d’aquí a uns anys. L’únic que té clar és que vol quedar-se a la ciutat.
Haydée del Socorro (Nicaragua)
L’Haydée del Socorro és una dona de 47 anys nascuda a Nicaragua i que fa menys d’un any que va aterrar a Europa. Explica que els conflictes polítics “estan destruint el país”; ella va marxar a la recerca d’una nova oportunitat. La seva primera parada va ser a Bilbao, on va passar deu mesos amb la seva germana. Ara, però, s’ha vist obligada a venir a Barcelona perquè li van concedir la condició de persona refugiada i li han atorgat el permís d’estada a la ciutat durant 18 mesos.
A Barcelona, de moment, només hi ha passat un mes, i assegura que enyora la seva germana: “Va ser difícil separar-nos després d’haver estat juntes fins ara”, explica. De fet, recorda que estar acompanyada va ser important per a ella quan va arribar a una ciutat freda en ple hivern. Actualment té el suport de la Creu Roja per formar-se en diversos cursos que li permetran buscar feina i poder dependre d’ella mateixa. Aquest, diu, és el seu desig més immediat. Vol continuar a Espanya, però “lliure”, sense dependre de cap entitat. Quan ho aconsegueixi vol tornar amb la seva germana.
Kahrama Bilal (Kurdistan/Síria)
Kahrama Bilal fa un any que és a Barcelona. És la ciutat que l’ha acollit com a refugiat després que marxés de Síria. Ell, però, es reivindica com a kurd. Això fa que el seu conflicte sigui doble. En Kahrama explica que durant el viatge va passar per molts països i que el trànsit va ser dur, però que a Barcelona ha aconseguit estabilitat.
La tranquil·litat, però, no va ser immediata. Primer va haver d’aprendre una llengua que li va semblar difícil, però assegura que ara que la parla ha pogut fer una de les coses que li agraden més: conèixer persones noves i fer amics. “Quan vaig aprendre a parlar, em vaig adonar que ser a Barcelona és meravellós”. Tot i aquesta satisfacció, reconeix que no li ha resultat fàcil trobar feina a la ciutat i és per això que està molt agraït a les entitats de suport: “M’han donat l’oportunitat de guanyar confiança i poder créixer per estar tan bé com ara”, explica.
Jashira García (Hondures)
La Jashira García va néixer a Hondures i ara viu a Barcelona. És una ciutat en què, assegura, ha sabut trobar un encaix. Això creu que és perquè la ciutat ho facilita: “Barcelona t’ajuda a adaptar-te i a trobar el teu lloc”. La Jashira reconeix que el fet de parlar el castellà l’ha ajudat, però vol fer una passa més i aprendre també el català per sentir-se “encara més integrada”.
Per a la Jashira, les entitats han estat un pilar fonamental. Explica que gràcies a aquest suport ha pogut conèixer la ciutat i altres persones. Ara està centrada en les pràctiques laborals que li han ofert en una empresa. Diu que són fonamentals per continuar amb la inclusió social i, també, per sortir al mercat laboral.
