JOAN GRAU, paleta i exenterrador del cementiri de Santa Maria de Vallvidrera "Els cotxes venien i aquí havien matat alguna persona, sí, sí, i després de la guerra me'n recordo, quan un home que es deia Joan, paleta, va arrebossar la paret perquè hi havia els forats dels trets, saps què vull dir? De les bales. Recordo que els cotxes eren negres i hi deia FAI, era un sindicat o no sé què era. Llavors jo tenia sis o set anys però és clar, feia por allò llavors." Són els records del Joan Grau que, com el seu pare, a més de treballar com a paleta es cuidava de la conservació de l'església de Santa Maria de Vallvidrera. Durant la Guerra Civil, la parròquia va ser testimoni d'algunes execucions i també va rebre les conseqüències de l'anticlericalisme. Però va aguantar dreta, igual que ho va fer durant la Guerra del Francès. JAUME PUJOL, rector de l'església de Santa Maria de Vallvidrera "El que vam trobar, si es pot dir, aquí, tot això de per aquí, ple d'ossos. Per què? Perquè els francesos van estar aquí i van matar un munt de gent i aquí es van quedar sense enterrar. I volent netejar vam trobar tots els que vulgueu d'ossos." El primer document que esmenta aquest santuari és del segle X. Però la construcció que ara podem visitar és bastant posterior, del segle XVI. Qui millor coneix l'església, el rector, en destaca la sonorització i, sobretot, la quantitat d'històries i records guardats per sempre en aquesta parròquia.

Santa Maria de Vallvidrera és una parròquia rural al voltant de la qual va néixer Vallvidrera. Té més de 10 segles d’existència. A més, el cementiri parroquial, amb 128 nínxols, és un dels dos que queden a Barcelona juntament amb el de Sant Genís dels Agudells. Ni la parròquia ni el cementiri han deixat mai de funcionar, tot i que aquest últim sí va quedar una mica abandonat després de la Guerra Civil. Però anys després, els parroquians van decidir arreglar-ho entre tots per aconseguir mantenir-lo tal com el trobem ara.