A finals dels anys 50, unes 100.000 persones vivien en barraques a Barcelona, aquesta xifra suposava un 7 % de la població de la ciutat. En els últims anys, el rastre d’aquests llocs s’ha anat esborrant, però s’han mantingut en la memòria d’aquells que van viure aquella realitat i la posterior lluita veïnal per aconseguir una millora en els seus habitatges.
Als anys seixanta a la zona es van arribar a construir 570 barraques, on hi vivien unes 3.000 persones, amb unes condicions precàries, sense aigua corrent ni electricitat. Ho recorda, nostàlgica, la Matilde Casado. Explica que “anàvem a buscar garrafes d’aigua a Can Baró, i les pujàvem al Carmel com podíem“, Recorda que “ens banyàvem en un gibrell, i ens llançàvem l’aigua amb una llauna de llet condensada“. Però de mica en mica, aquestes precarietats es van anar superant. Ho té molt present en Paco González, que explica, orgullós, que “la primera lluita va ser per tenir llum. Quan en vam tenir, vam anar per l’aigua, i després, pel clavegueram“. Al turó de la Rovira es van formar fins a tres grans nuclis de barraques, tots ells adaptats a un relleu complicat pels forts pendents i els sots de les antigues pedreres. Alguns, però, van poder aprofitar les estructures abandonades de la bateria antiaèria. Els nuclis més coneguts són: Els canons, Raimon Casellas i Francisco Alegre.
Barraques de Francisco Alegre. Anys 70. Arxiu Patronat Municipal de l’Habitatge de Barcelona
Uns nuclis que van començar a adquirir consciència “d’unitat” en la primera manifestació en favor de l’habitatge digne per a tohom. “Va ser una manifestació feta perquè ens escoltessin a fora, però sobretot per implicar i unir els veïns de barraques“, explica la Custodia Moreno, una de les fundadores de l’Associació de Veïns del Carmel. Recorda que “allò va ser un punt d’inflexió”, que va derivar “en una associació que va concebre el barri en la seva globalitat”.
Custodia Moreno explica que “a finals dels anys 70 vam elaborar un pla sobre les necessitats d’equipaments i serveis, que avui encara és vigent, i que l’Ajuntament segueix a l’hora d’equipar el barri”, tot i que recorda —no perd l’esperit combatiu— “que en queden altres per fer”. Aquest esperit ha marcat l’acte d’homenatge i descoberta de la placa d’aquest dissabte. En un dels parlaments, una de les veïnes que es va criar al turó de la Rovira, la Present López, ha remarcat que “cal arranjar la zona de Francisco Alegre i recuperar alguns dels vestigis de murs, tanques o restes d’enrajolats dels terres de les antigues barraques, perquè és patrimoni”.
Els últims anys ja s’han posat altres plaques commemoratives a diferents indrets de la ciutat com a part del treball de recuperació de la memòria dels barris de barraques. Un projecte impulsat per la Comissió ciutadana per la recuperació de la memòria de barraques de Barcelona, amb el suport de l’Ajuntament.
El Carmel i Can Baró és on van quedar els últims nuclis importants de barraques a la ciutat amb milers de persones. Unes construccions que no es van enderrocar fins al 1990, poc abans dels Jocs Olímpics. Amb aquesta nova placa col·locada al turó de la Rovira, ja seran deu les que hi ha a la ciutat, com les que es van inaugurar a la muntanya de Montjuïc o a la platja de Somorrostro.
