Fugir dels bombardejos cap a una zona segura, allunyada de casa i del país, per deixar-ho tot enrere és una experiència que marca. Que marcarà per sempre, i més, si es viu quan la vida comença. Quan s’inicia una etapa de la vida en què s’és conscient de què passa al voltant, quan es forja la construcció de la personalitat, al ritme que comença també la vida social. És a dir, l’adolescència.
Creuar Ucraïna per fugir del setge de Khàrkiv
La Daria Kozachok és una noia de 16 anys que vivia, fins fa un mes, a la segona ciutat més poblada d’Ucraïna, Khàrkiv. Una de les ciutats que més ha patit el setge i els bombardejos de l’Exèrcit rus. Explica que va arribar a Barcelona fa set dies en un autobús des de Polònia. Més colpidor és imaginar-se què devia pensar i sentir quan va fugir de Khàrkiv amb la seva família: “Vam sortir de casa l’onzè dia de la guerra i vam pujar en un cotxe fins a arribar a la frontera de Polònia“, que és a 1.281 quilòmetres de casa seva. La primera etapa d’una fugida que va seguir, després, en autobús fins a Barcelona.
Un cop aquí, relata, s’ha trobat “amb una realitat diferent“. Ha notat en primera persona “l’organització improvisada” de l’acollida dels refugiats a Europa, com ara en la gestió dels documents. Tot i això, assegura que després d’una setmana a Barcelona, se sent més “tranquil·la“. És una de les alumnes acabades d’arribar a l’escola ucraïnesa Mriya de Sant Martí, un centre on se sent “feliç” perquè, argumenta, “hi estic bé perquè hi sento el meu idioma i hi he trobat amics nous“. Sorprèn, però alhora és esperançador, que la Daria ho explica tot somrient.
Des de Crimea, una altra odissea
Un dels amics que ha fet la Daria és l’Ivan Bogutskiy. Té 16 anys i fins fa un mes vivia en una petita població propera a la península de Crimea —annexionada per Rússia el 2014—, a 500 quilòmetres al sud de Kíiv. Explica que el primer dia dels bombardejos —la matinada del 24 de febrer— “ens vam espantar molt” i l’endemà mateix “vam pujar a un tren que ens va deixar a Lviv“. Ho va fer acompanyat de la seva àvia i dels seus dos germans.
Va ser una etapa de la fugida penosa, a la qual van haver d’afegir el periple fins a arribar a la frontera polonesa: “Recordo que vam haver de caminar set quilòmetres durant la nit, des de Lviv fins a la frontera” i, un cop allà, “vam haver d’esperar-nos 15 hores fins a poder entrar a Polònia”. Allà, però, s’hi van trobar amb rostres coneguts: “Els d’una família que coneixem de la Llagosta, que ens va venir a buscar”.
L’Ivan també somriu mentre parla amb nosaltres. Està més tranquil des que fa uns dies que està a Catalunya. Ho notem perquè explica, ja més relaxat, que “ja he conegut coses de Barcelona, com el menjar o la història” perquè remarca, “m’agrada saber on visc“.
I sobre això se sustenta el testimoni d’aquests dos adolescents: sobre la vida. Una vida que esperen recuperar allà on la van deixar fa un mes, tot i ser conscients que en aquesta etapa vital han hagut d’incorporar un altre valor: la incertesa.
