L‘arribada massiva de famílies ucraïneses, la majoria dones amb infants, ha generat una sèrie de necessitats un cop s’instal·len a Barcelona. Una és l’escolarització dels infants que, a banda d’haver-los assignat una escola a la ciutat, hi ha altres centres que els permeten completar —i continuar— les classes, tot seguint el currículum d’Ucraïna.
És el cas de l’escola Mriya, a Sant Martí. És un centre homologat pel ministeri d’ensenyament ucraïnès, que els dissabtes ocupa les aules de l’Institut Salvador Seguí per seguir els cursos de primària i de secundària d’Ucraïna. Es tracta d’una illa lectiva per no perdre les arrels que, ara en temps de guerra, s’ha convertit també en un refugi acadèmic pels acabats d’arribar.
La directora de l’escola, Svitlana Shkolna, explica que tenen les aules plenes i que no poden rebre més alumnes refugiats: si fins ara feien classe a 220 alumnes, des de fa tres setmanes s’hi han afegit uns 150 compatriotes més.
En aquest centre ja no podem acollir més alumnes i ens fa molta pena perquè necessiten abraçades, veure llibres i que la vida segueix, ja que alguns creien que s’havia acabat, que no tornarien mai més a classe
On més es nota l’augment d’alumnat és a les classes de primària. La Maria Cherngovska, tutora d’una classe de cinquè, ha vist com la seva aula ha passat d’ensenyar matemàtiques a un grup de 10 infants a fer-ho ara a un de 25: “És difícil i per això vull donar el màxim de mi mateixa perquè els alumnes no perdin el ritme de les matemàtiques i puguin tornar a Ucraïna per seguir amb els seus estudis”, ha explicat.
Però de la necessitat, els alumnes n’han fet virtut. Han sorgit noves relacions i amistats que busquen socialitzar i fer desconnectar. Una circumstància molt més evident a les aules de secundària.
Alumnes adolescents —conscients del context que es viu a Ucraïna— que saben que els companys acabats d’arribar “van haver de deixar-ho tot: els instituts, els amics, la família“, diu la Nelia Fedchyshyn. La Natalia Hutnyk reflexiona amb el fet que “ha de ser una situació molt complicada que uns companys com nosaltres arribin d’un altre país per sobreviure“.
És per això que, aquests dies, uns i altres fan més pinya, parlen de la guerra quan és necessari, però prioritzen buscar distraccions pròpies de l’edat.
