ROBERT EDO, voluntari olímpic "Quan va arribar el relleu número 10, que era el Sito Pons, em va donar... jo vaig obrir el gas en un principi, ell va venir que ja la portava, la flama olímpica, em va passar el foc i vaig començar a córrer, bé, més que córrer podíem dir un tipus de marxa atlètica perquè hi havia moltíssima gent." Recórrer 250 metres amb la torxa olímpica va ser per al Robert un moment inoblidable. És un dels molts records que conserva de l'experiència de ser voluntari olímpic. A casa seva hi guarda de tot, des de la roba que portava fins al senyal que l'autoritzava a conduir pel carril bus, amb el vehicle que portava com a xofer d'un VIP suec del Comitè Olímpic Internacional. ROBERT EDO, voluntari olímpic "Jo ho recordo d'una forma esplèndida, meravellosa, inolvidable i que per a mi va ser un gran esdeveniment personalment. Poder col·laborar amb la ciutat i conèixer tanta gent, atletes, del Comitè Olímpic Internacional..." Molts dels voluntaris més veterans van treballar de conductors. El Miquel pujava cada dia a l'estadi a recollir els atletes per acompanyar-los fins a la Vila Olímpica. MIQUEL VIAL, voluntari olímpic "Me'n vaig assabentar per la revista del RACC i em va agafar un rampell que volia participar com a voluntari." MIQUEL VIAL, voluntari olímpic "Aquí és on sortíem per deixar els atletes i de vegades en venien uns altres o si ja no es preveien més activitats aquell dia. Parlàvem amb la central. Si podíem anar a una altra banda o si ja podíem plegar per aquell dia. Vaig estar molt content de fer-ho." El sentiment del Robert i el Miquel, compartit per molts voluntaris, va ser un punt clau per a l'èxit de l'esdeveniment... Què hauria estat dels Jocs sense els voluntaris... la feina de debò es va fer gràcies a un grup de voluntaris que es va crear..." ANDREU CLAPÉS, sotsdirector de Voluntaris Olímpics Barcelona'92 / coresponsable de formació de voluntaris olímpics "El tema de voluntaris jo crec que va ser l'ànima d'aquesta història, l'ànima social. Per què? Per què van aconseguir engrescar-se molt ells i comunicar, encomanar als altres aquesta il·lusió, aquesta eufòria i es va viure però d'una manera extraordinària, encara ara quan en parlem és que se'm posa la pell de gallina i és clar, jo una mica com a pare de la criatura que em sento és normal que sigui així, però és que estic trobant voluntaris olímpics, gent que va ser voluntària olímpica també ja amb cabells blancs i encara s'emocionen." La sensació és la mateixa també per als que eren més joves, com la Belén i la Mireia, que amb 19 anys van treballar al Palau Sant Jordi, seguint els partits de voleibol, l'esport que elles matexies practicaven. BELÉN SÁNCHEZ I MIREIA BARTOMEU, voluntàries olímpiques "Ens ho vam passar bomba, genial, genial, va ser una època molt xula." "La feina, la teníem a baix a la pista amb els jugadors... sí, fregant el terra, sí, érem 'moperas', però teníem molt d'èxit." L'experiència els va agaradar tant que van repetir participant també als Paral·límpics. Però hi va haver un grup de voluntaris que no en van tenir prou i van decidir continuar encara més enllà. MONTSE GÓMEZ, voluntària i cofundadora de Voluntaris 2000 "Els assistents personalitzats, "els platanitos", que ens deien, teníem el quarter general al Princesa Sofía i dos dies abans o tres, algú va penjar un full en una columna dient 'voleu continuar treballant d'aquesta manera per a la ciutat de Barcelona? Apunteu-vos' i va sorgir d'un full, penjat en una columna i allà vam començar a apuntar noms." A dia d'avui Voluntaris 2000 continua organitzant actes, però ja només en queda una desena dels qui, com la Montse, van començar amb els Jocs de l'any 92.
