"Ay pobre, ay pobre, ay pobre... pero ellos no comprendían el sufrimiento que mi madre había tenido durante 20 años." És el documental que vol ajudar a trencar el silenci sobre les morts per suïcidi. Els directors volen donar a conèixer el dolor i en molts casos la vergonya que viuen els familiars d'algú que s'ha tret la vida. ITZIAR BERNAOLA, codirectora de 'Supervivientes': "Nuestro empeño era dar visibilidad al asunto, y para esto era imprescindible que nuestros protagonistas saliesen y con las caras descubiertas, sin distorsionar sus voces, y nos costó bastante tiempo conseguirlo." PABLO FERRAN, codirector de 'Supervivientes': "La gente tiene tabús, vergüenzas, y los que participan en 'Supervivientes' han tenido esos tabús y vergüenzas. Es muy fuerte ver como delante de la cámara los protagonistas se han ido abriendo y contando sus historia." Volen deixar clar que aquests tipus de morts són la conseqüència d'una malaltia o d'un transtorn de personalitat. Un objectiu que comparteixen amb l'Associació de Supervients després del Suïcidi. Fa poc més d'un any que es va crear i des d'aleshores prop de 200 persones s'hi han posat en contacte per rebre suport. CECÍLIA BORRÀS, presidenta Associació Supervivents després del Suïcidi: "Provoca un dol que acompanya molt la solitud d'aquests pensaments terribles, de culpa, que són terriblement devastadors psicològicament, que si la persona que tens al davant ha passat pel mateix, ajuda moltíssim." Una ajuda que hauria volgut tenir l'Albert, quan ara fa 25 anys el seu germà es va treure la vida. ALBERT LLORET: "Una persona jove, brillant, que no tenia cap problema diagnosticat, i que tot d'una ho va fer sense cap explicació. I que tot d'una ho va fer, i et queda el perquè... fins que no entens que realment, tot i que amb unes particularitats diferents, també forma part d'una malaltia mental o de transtorn de personalitat." Tots ells coincideixen que queda molt camí per recórrer, però el primer pas, unir-se per fer visible el problema, ja l'han fet.

El Dia Internacional dels Supervivents al Suïcidi és un dia per fer visible un tipus de mort que només el 2011 va afectar, a tot l’estat, 3.180 persones, xifra superior fins i tot a la de víctimes d’accidents de trànsit. Per parlar d’aquest problema, força silenciat, s’han reunit les persones que pateixen el dol que algú s’hagi tret la vida o ho hagi intentat.

El juny de 2012 es va crear l’Associació de Supervivents després del Suïcidi, una entitat que busca donar suport a les persones que han patit la pèrdua d’un familiar o una persona propera a causa d’un suïcidi o, fins i tot, ho han intentat en primera persona. Des de l’associació lamenten que la mort per suïcidi no es contempli com un altre tipus de mort, i que s’hagi estigmatitzat socialment. Per això demanen que se’n parli obertament per tal d’estar més alerta davant de nous possibles casos, però també per evitar que les persones supervivents visquin amb vergonya el dol de la pèrdua d’un ésser estimat.

Precisament és el que ha fet l’associació aquest dissabte a l’Hospital de Sant Pau, on ha organitzat una xerrada per commemorar el Dia Internacional dels Supervivents al Suïcidi. És la primera vegada que se celebra a tot l’estat, després que el 1999 el senador dels Estats Units, Harry Reid, que va patir el suïcidi del seu pare, va proposar al Senat instaurar la data.

En la jornada s’ha presentat el documental ‘Supervivientes’, d’Itziar Bernaola i Pablo Ferran. Una projecció que ha estat molt aplaudida per l’apropament serè i sensible al dolor de les persones que han hagut de conviure amb el suïcidi. L’objectiu principal dels directors era parlar-ne per deixar enrere aquest tabú social. La principal dificultat va ser aconseguir els testimonis per explicar les vivències sense amagar-se. Unes experiències colpidores, que els “supervivents” insisteixen que s’han d’explicar, però sempre des del respecte i l’ètica.