A la llar dels López Farré encara s’hi respiren aires de Carnaval i, en plena quaresma, els més joves juguen, s’empaiten i s’abracen disfressats de Pikachu, la criatura insígnia de l’imaginari Pokémon. El Miquel Farré, a punt de complir 16 anys, i la Yeva Teplytska, de vuit, es comporten com germans tan sols 50 dies després de conèixer-se. A casa ara són quatre: ell i la seva mare han acollit al pis on viuen al Bon Pastor la Yeva i la Rada, refugiades d’Ucraïna.
Era 3 de març del 2022 quan els dubtes es van convertir en una llarga fugida a correcuita. Feia una setmana que les tropes russes atacaven el seu enyorat país i, fins que les bombes no van tocar la ciutat de Mariúpol, a la regió del Donbass, la Rada Trofimova no es va decidir a marxar. “Vam veure per primer cop vídeos i fotos d’infants morts. Vam agafar el que vam poder i vam venir a Barcelona“, explica. Els esperava un periple tortuós de quatre dies.
El viatge se’ls va fer etern, també al gat pèl-roig que no van voler deixar a Kíiv. Després d’hores de tren, mare i filla van plantar-se per fi a Barcelona i van allotjar-se a casa d’uns amics mentre esperaven que tot es calmés. Però passaven els mesos i el setge rus continuava; es quedarien a la ciutat més temps del previst. Van contactar amb la Creu Roja i es van traslladar a un hotel proper a la capital catalana, ple de famílies que, com elles, havien fugit de la guerra.
La petita va començar a l’Escola Oriol Martorell de la Guineueta, on potencien el talent musical dels alumnes, i això li ha permès no abandonar el piano. La mare va aconseguir feina netejant cuines mentre trobava a faltar la seva ocupació a Ucraïna: era responsable d’una cadena de botigues. I el veritable mur el van trobar a l’hora de llogar pis a Barcelona. Com a refugiades, ningú no els en volia arrendar cap. “Tenim diners, podem pagar! Si us-plau… Però no“, critica la Rada.
Fruit de la frustració i el desencís, van apuntar-se al programa d’acollida estatal fins que la campana va sonar. Al desembre els va sortir llar i el 13 de gener van instal·lar-se amb la Tere López i el seu fill, el Miquel. Ell és d’origen ucraïnès i van atrevir-se a acollir algú justament per iniciativa seva: “Quan, ara fa un any, vaig veure imatges del conflicte bèl·lic al telenotícies, vaig sentir que havia de fer-hi alguna cosa“, narra el Miquel.
“La missió principal és distreure’ns i passar-nos-ho bé”
El jove va cedir la seva habitació a les nouvingudes i ja fa gairebé dos mesos que funcionen i actuen com una autèntica família. El dia a dia és com el d’altres cases barcelonines, es reparteixen les tasques domèstiques i col·laboren entre ells. De la guerra a Ucraïna pràcticament no se’n parla: “La missió principal és oblidar-nos del trauma, distreure’ns i passar-nos-ho bé“, matisa el Miquel. Fer xarxa és la prioritat, i per això la Rada i la Yeva ja han fet llaços amb parents i veïns.
De fet, els inquilins del bloc de pisos, al passeig de l’Havana, els han dut roba i joguines i s’han bolcat perquè se sentin dues membres més de la comunitat. També per donar un cop de mà en l’economia familiar, ja que el projecte és del tot altruista i, ara que són el doble, la butxaca se’n ressent. Però la Tere s’hi obsessiona poc: “Al final, sortir o no a sopar, comprar un jersei més o un jersei menys… si pots, els has d’ajudar. Són gent que fa un any ho tenien tot“.
Més de 260 famílies en acollida a tot l’estat
La vivència de la Tere, el Miquel, la Rada i la Yeva és possible gràcies al projecte d’acollida de famílies ucraïneses que el Ministeri d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions (MISM) va encarregar fa mesos a la Fundació La Caixa. Actualment, a tot l’estat hi ha 266 unitats familiars que conviuen a casa de residents a diferents punts de sis províncies, dues a Catalunya: Barcelona, Girona, Madrid, Múrcia, Alacant i Màlaga.
El programa està pensat per a una estada d’un mínim de sis mesos, amb opció de pròrroga fins a un any. Es va dissenyar per fomentar la convivència entre les dues parts i facilitar així l’adaptació dels ucraïnesos que s’han vist forçats a abandonar el país per la invasió de Rússia, que va esclatar el 24 de febrer del 2022. Es tracta d’una iniciativa totalment solidària i, per tant, els acollidors no reben cap contraprestació econòmica.
La família acollidora viu un procés llarg per convertir-se finalment en receptora. Un cop comença l’experiència, no està sola: una entitat del territori l’acompanya en tot moment, com la Fundació de l’Esperança. “És important que la demanda de solidaritat sigui conduïda perquè a vegades els impulsos poden portar situacions imprevistes“, explica la Berta Boadas, de la fundació.
Segons Boadas, en la majoria de casos de Barcelona la convivència ha estat fàcil i harmònica, però la possibilitat que surtin friccions hi és. Ara bé, res que no es pugui solucionar perquè la missió de l’entitat és “construir relacions que flueixin” i assegurar que el dia a dia sigui confortable. El missatge de la família López Farré és inequívoc: “És una experiència inoblidable i paga la pena“, sentencia el Miquel.
