Carlota Gurt: “Hem de fer que la literatura i la llengua siguin ‘sexys'”

Arribar al centre del tronc suspès sobre l’aigua on volem situar-la per fer l’entrevista no és gaire complicat, però una té la sensació que Carlota Gurt grimparia amb la mateixa rapidesa i decisió si desafiés un perillós penya-segat que trobés en el camí cap a on vol arribar. Ella mateixa reconeix aquesta actitud, la de transformar la por en coratge, com a representativa de la seva manera d’avançar per la vida: “No sé com, una de les meves capacitats és que encara que estigui cagada de por faig les coses”.

I de coses, Carlota Gurt n’ha fet moltes i variades. No ha tingut mai una vocació clara perquè, ja des de petita, “el que volia era saber-ho tot”. Una curiositat que l’ha empès a un aprenentatge actiu i constant. Ha cursat estudis superiors en camps diversos: comunicació audiovisual, humanitats, traduccció i interpretació, Àsia Oriental i ciències empresarials. Pel que fa a les llengües, a més de català i castellà, domina l’anglès i l’alemany i té coneixements de xinès mandarí i japonès.

Durant més de 10 anys va treballar com a cap de producció en arts escèniques, amb La Fura dels Baus i al Festival Temporada Alta. En l’entorn teatral també va exercir de traductora, professió a la qual s’ha dedicat abastament en l’àmbit literari. Una tasca allunyada del focus mediàtic que la va il·luminar de sobte amb l’èxit del seu debut oficial com a escriptora: el recull de contes ‘Cavalcarem tota la nit’, guardonat amb el Premi Mercè Rodoreda.

Carlota Gurt gestiona la visibilitat sense filtres: “Les impostures em costen molt, em sento en fals i llavors la meva manera de relacionar-me és donar-me tal com soc”. Un plantejament en crisi en els actuals temps digitals, sempre proclius a aplaudir l’aparença complaent, que sovint provoca certa sorpresa i incredulitat entre els qui es topen amb ella: “Hi ha gent que et parla del personatge. No, perdona, és que és la meva persona”, ha d’aclarir. De fet, reconeix que en l’era Twitter aquesta exposició desacomplexada a la mirada externa “pot ser una mica irritant” però que, en general, no la preocupa.

Ara la seva persona-personatge fa el salt a la novel·la amb ‘Sola’, la història d’una dona que es refugia en un paisatge d’infantesa per, a través de l’escriptura, fer balanç vital i enfrontar-se de cara a la solitud.

Escriptoteràpia

Després d’anys d’estar allunyada del full en blanc, Carlota Gurt es va retrobar amb l’escriptura entorn de la quarantena. Com en tants altres casos, s’havia iniciat amb un diari quan era adolescent. I, com en tants altres casos, les confessions íntimes van quedar al descobert per la intromissió parental. Això la va empènyer al poder críptic de la poesia, però explica que no considerar prou bons els seus versos la va fer abandonar el gènere. Fins que l’atzar i l’impuls que facilita la falta de pretensions la van animar a presentar-se a un concurs literari municipal. “Escrivint aquell conte vaig recordar el que em passava quan escrivia, perquè me n’havia oblidat”. Un senyal que es va reblar en resultar guanyadora del certamen, fet que li va donar l’empenta per posar-se a escriure des de la consciència de la maduresa.

Gurt atribueix a l’acte d’escriure un efecte mirall que esdevé terapèutic: “Deixes de pensar en la concreció del que et passa a tu i trasllades el cap a un altre món que no deixa de ser el teu món. És com si et veiessis a tu des de fora”. També afirma que l’escriptura contribueix a endreçar i prioritzar els pensaments perquè “en el moment en què tu tries les paraules estàs triant el que penses”.

De la tasca de traductora en destaca l’atracció per l’exercici de buscar en tot “l’arxiu mental de paraules, que és la part difícil de traduir”. Afirma que a ella li “batega el català” malgrat reconeix que traduir a aquesta llengua “sempre és un maldecap” perquè sovint hi ha “un problema de naturalitat”. Explica que acceptar el repte és bonic i la fa sentir que així posa el seu granet de sorra perquè el català continuï existint, però insisteix que el tarannà de la llengua és una construcció col·lectiva: “Si continuem projectant que el català correcte és una cosa de quatre rancis, serà una cosa rància”.

Natura i humanitat

Ens trobem amb Carlota Gurt entre arbres perquè la natura és molt present a la seva obra i juga també un paper rellevant en la seva vida personal. Com li va passar amb l’escriptura, Gurt va viure desconnectada d’aquest entorn durant molts anys, però n’ha recuperat la connexió i ara assegura que l’alimenta.

Sent que per ella “la natura és molt bosc, molt verd” i que s’identifica més amb la fusta que, per exemple, amb l’aigua que apareix a diversos relats de ‘Cavalcarem tota la nit’, gairebé sempre com un element hostil. “No estic tranquil·la al mar, amb aquelles tones d’aigua, plenes de coses vives”, confessa fent una ganyota d’angúnia.

A ‘Sola’, el paisatge silvestre pren encara més protagonisme fins al punt que “és un personatge més”. Segons ella mateixa explica, aquesta novel·la reflecteix bé la dualitat que li genera la natura: d’una banda, por i respecte; de l’altra, una sensació de protecció per l’absència d’humans, aquests éssers que titlla de difícils.

Gurt no amaga que admira poca gent i que és el criteri d’aquest petit grup de persones l’únic que realment té en compte i valora. D’entre els que ella denomina “humans preferits”, destaquen especialment els seus fills: “Em donen un sentit i n’aprenc moltes coses”, assegura. Divorciada després d’estar en parella 17 anys, conclou que “tenim unes necessitats de projecció bestials” i que adonar-se de la distància que en realitat la separava de la persona amb qui havia compartit una llarga etapa de vida “és absolutament terrorífic”.

Pors i violències

No tenir por de tenir por. Acceptar-la, mirar-la de cara i conviure amb ella sense que paralitzi. “Qui digui que no té por és un imbècil o és un suïcida”, però, al mateix temps, “la por no pots deixar que t’aturi perquè, si no, no faries res”, considera Carlota Gurt. Per això no només no té vergonya sinó que reivindica el dret i la utilitat d’expressar les pròpies pors. Fer el ridícul, una de les més presents.

En aquest punt apareix a la conversa l’anomenada “síndrome de la impostora”: sentir-se permanentment qüestionada perquè ets una dona i alhora adonar-se com sovint les mateixes dones acaben assumint aquesta mirada “perquè l’entorn te n’acaba convencent”. I d’aquí deriva cap a una reflexió més general sobre l’impacte d’altres discriminacions i violències estructurals.

Carlota Gurt aposta per parlar-ne obertament com a mecanisme per revisar i tenir l’opció de millorar i sanar: “De les coses de què no es parla, no existeixen”, conclou. Ella ha pres la iniciativa en més d’una ocasió, explicant experiències com un avortament als 19 anys i sumant-se al moviment Me Too a Twitter amb un fil en què compilava nombrosos abusos viscuts des de petita. Relats de vida punyents com els que crea en la ficció. En comú, la potència d’una veritat que s’imposa a la instintiva resistència covarda d’afrontar la incomoditat.