Per a les tropes nacionals, fer caure Barcelona va ser qüestió d'hores. De bon matí entraven per Collserola, Montjuïc i per l'avinguda Diagonal. Al migdia ja eren al centre i a les sis de la tarda havien ocupat tota la ciutat i enfilaven cap a Montcada. Barcelona no els va oferir cap resistència, ja que des del dia anterior, l'exèrcit i els més afins a la República havien abandonat la ciutat. El desgast de tants anys de guerra i la desfeta de la batalla de l'Ebre els havia deixat sense poder polític ni moral. DANI CORTIJO, historiador "No va haver-hi incidents tot i que una part dels voluntaris italians van intentar anar a Sant Andreu per tallar la retirada d'aquests republicans. És una retirada molt cruenta en la qual famílies senceres seran metrallades quan intentaven sortir de la ciutat. Hi ha gent d'aquesta metrallada que encara està enterrada als marges de les carreteres i encara no s'han desenterrat." Durant la guerra, l'ofensiva de les tropes de Franco era sistemàtica. Barcelona va ser una de les ciutats més bombardejades i la població vivia constantment en por i molta desesperació. I a això, s'hi sumava la fam. Aprofitant el buit del poder republicà, la població va saquejar els magatzems on el govern guardava els aliments per als atacs franquistes. La conquesta de Barcelona va suposar un respir. ANTONI SEGURA, historiador "Es va rebre tot plegat amb cert alleujament. Amb pena, amb tristesa, sobretot els de conviccions republicanes i d'esquerres perquè volia dir que la guerra s'havia perdut però alhora pensant que a partir d'aquells moments no s'hauria de patir per les bombes, per la fam i segurament en aquells moments no es tenia encara plena conscicència que s'hauria de patir molt per la repressió." Prova d'això és que part de la població va assistir dos dies després a la Missa de Campanya, el primer gran acte obert al públic organitzat per l'exèrcit nacional. La presidia el general Yagüe, l'encarregat de comandar les tropes franquistes fins a la ciutat. "Las gentes vuelven a la libertad y se encaminan a la plaza de Cataluña para asistir a la primera misa de campaña que se celebra dos días despúes. El sábado, 28 de enero..." Molts barcelonins hi van assistir. Per una banda, perquè el culte havia estat prohibit durant dos anys i mig. I per una altra, per la convicció que amb la caiguda de Catalunya la guerra havia acabat. La majoria desconeixia que el que vindria després seria una dictadura que duraria 40 anys.
Per a les tropes nacionals, fer caure Barcelona va ser qüestió d’hores. De bon matí, les divisions del cos d’exèrcit Marroquí, comandades pel general Juan Yagüe, van entrar a la ciutat per la Gran Via des de l’Hospitalet i Esplugues. El cos d’exèrcit de Navarra del general José Solchaga va travessar Collserola i va baixar cap al centre pels carrers de Muntaner, de Balmes i de la República Argentina. El cos de tropes voluntàries (CTV) italià va entrar per Horta i va anar a Sant Andreu per mirar de tallar la retirada dels republicans, alguns dels quals van ser afusellats mentre intentaven fugir cap al Besòs. Tot i que els comandaments de l’exèrcit republicà havien abandonat la ciutat el dia abans, en veure que les tropes franquistes ja dominaven diversos punts estratègics a la serra de Collserola. El generalíssim Francisco Franco havia ordenat envoltar Barcelona per assaltar-la justament aquest dia, el 26 de gener, quan feia 298 anys de la batalla de Montjuïc, guanyada pels catalans contra les tropes de Felip IV.
A les acaballes de la Guerra Civil, després de la desfeta republicana en la batalla de l’Ebre, l’exèrcit feixista es va trobar amb una Barcelona desmoralitzada i buida de poder polític. Durant la guerra, l’ofensiva de les tropes de Franco era sistemàtica. Barcelona va ser una de les ciutats més bombardejades i la població vivia constantment amb por i desesperació. I a això s’hi sumava la fam. Aprofitant el buit del poder republicà, la població va saquejar els magatzems on el govern guardava els aliments per als atacs franquistes. La conquesta de Barcelona va suposar un respir. Els soldats nacionals van entrar a la ciutat repartint pa.
Per tot això, els barcelonins que es van quedar a la ciutat van viure l’entrada de les tropes franquistes amb un cert alleujament. Els de conviccions republicanes i d’esquerres lamentaven que ja s’havia perdut la guerra, però tothom era conscient que a partir d’aquell dia no s’hauria de patir per les bombes ni la fam. A més, en aquells moments no es tenia encara plena consciència del que durant dècades s’hauria de patir per la repressió franquista.
Segurament per això tants barcelonins, no tan sols els més compromesos amb el nacionalcatolicisme, van assistir dos dies després a la Missa de Campanya, el primer gran acte obert al públic organitzat per l’exèrcit nacional a la ciutat. El culte havia estat prohibit durant dos anys i mig. La gran exhibició de la victòria franquista a la ciutat arribaria, però, quasi un mes després: el 21 de febrer, un cop proclamada la fi de la guerra a Catalunya, l’exèrcit va desfilar per la Diagonal ja en presència del “caudillo”.
