Elisabeth Sabala és un remolí: pura energia, vitalitat, sornegueria i expressivitat. I les seves pintures són un reflex d’aquesta personalitat explosiva. Colors purs, llampants, cridaners, amb una combinació perfecta i que desperten el somriure de l’espectador. Una quarantena d’obres es poden veure a la Galeria Jordi Barnadas fins al 15 de juny i un equip del ‘Plaça Tísner‘ ha anat a parlar amb l’artista barcelonina, que feia una dècada que no exposava a la ciutat.
Per què el nas? La pintura ha de tenir humor. Aquest rotllo de riure per sota el nas m’entusiasma”
Reconeix amb orgull que fa anys que va deixar enrere la cinquantena, una edat que representen la majoria de protagonistes de les seves obres, en qui la pintora barcelonina vol posar el focus: “Dones a qui els cos se’ls dona una mica de si i que són molt llestes, sàvies. Estan contentes i saben què volen a la vida“.
El color ben posat és una preciositat i, sobretot, alegria!”
De nassos
Un dels elements que fa més reconeixibles qualsevol obra de Sabala és el gran nas de les figures. Ella té molt clar que la seva pintura ha de tenir humor: “Aquest rotllo de riure per sota el nas, m’entusiasma, el nas dona molta personalitat”.
Un altre dels seus trets distintius és el color: “Elegància, estètica, però a màxim de color”, defensa amb contundència l’artista. I recorda com als anys 80, quan ella va començar, Barcelona estava dominada per l’abstracció i després el minimal i l’art conceptual… “però el color era una vulgaritat!“, diu. Ella va tenir clar que el color ben posat era “una preciositat” i sobre tot transmetia el que volia: “alegria”.
Pintura a mà
Sabala no utilitza pinzells: “Si tu vols fer una pintura nova, diferent i agafes la paleta i el pinzell, al final faràs un quadre impressionista”. Així que de ben jove va decidir preparar ella mateixa la pintura (amb pigments, oli de gira-sol, assecatiu de cobalt i blanc de litopó), i aplicar-la “com si fos fang”, sobre la tela: “És una plaer, un control absolut perquè el dit passa exactament per on tu vols”. Sabala pinta a la casa estudi que té a les Terres de l’Ebre, on va anar a viure l’any 2010 amb la seva parella, el també artista F.M.G.
Des del segle XVII hi ha dones boníssimes pintant de qui no hem sabut res. Hem estat ocultades”
Passar a la història
A la perruqueria, a la biblioteca, a l’aeroport, a la platja, a la cuina, al bany, en un festa… Sabala emmarca els seus quadres a mil-i-una situacions quotidianes: “Jo agafo les idees de la meva pròpia vida… i d’observar“. La pintora també té molt clar que cal ser reivindicativa: “Des del segle XVII hi ha dones boníssimes pintant de les que no hem sabut res. Hem estat ocultades“. I remarca que ella no pinta per guanyar diners: “No pinto per vendre, pinto per intentar passar a la història de l’art“.
