“Recordes la darrera promesa que has fet o que t’han fet?”, aquesta és la pregunta que Marina Garcés Mascareñas llança tot just obrir ‘El temps de la promesa‘. Hem convidat la filòsofa i professora de la UOC a ‘Plaça Tísner‘ per parlar d’aquest assaig en què analitza la vigència d’aquesta acció aparentment senzilla i obsoleta però que, diu, pot ser revolucionària.
Les capes de la promesa
Al llarg d’una norantena de pàgines, Marina Garcés Mascareñas aprofundeix en la naturalesa de la promesa i n’analitza el seu pes canviant en la societat occidental. D’entrada, l’autora ens situa el concepte i ens recorda que “prometre és una acció que es fa amb la paraula” i que “fa néixer un vincle i un compromís”.
Al text es despleguen les manifestacions de la promesa sobirana, posant atenció a la salvació promesa per Déu, la protecció que projecta l’estat i el creixement proclamat pel capitalisme. ‘El temps de la promesa’ també ressegueix arestes com fins a quin punt les promeses són lliures, quin abast poden arribar a tenir, la possibilitat d’invalidar-les o les conseqüències que es deriven d’incomplir-les.
És temps de prometre?
Com explica Marina Garcés Mascareñas, “la promesa pot ser una forma d’interpretació de les possibilitats d’una situació o d’una època”. Assenyala que “vivim en el temps de l’accident” de manera que l’imprevist s’ha tornat previsible” tot i “no saber com ni quan tindrà lloc”.
En aquest context, l’autora es rebel·la contra la percepció general que considera que “fer-se promeses sembla un gest antic” i aventura el destí a lògiques predictives, com la que materialitza la intel·ligència artificial. Enfront d’aquest plantejament, la filòsofa defensa la promesa com a eina transformadora, precisament “perquè no prediu futurs probables, sinó que prefigura futurs desitjats“.
El “mosaic” de Marina Garcés Mascareñas
- Una lectura: ‘D13’, d’Emmanuel Carrère. La Marina ha llegit recentment aquesta obra que es basa en les cròniques judicials que l’autor va fer del procés contra els acusats pels atemptats del 13 de novembre del 2015 a París.
- Un lloc: el Cap de Creus. L’horitzó que es divisa des d’aquest punt de la costa empordanesa, on els Pirineus es fonen amb el mar, li transmeten calma i la connecten amb la bellesa.
- Una qualitat: la curiositat. La Marina admira i valora especialment de les persones que tinguin interès per conèixer i aprendre.
- Un pensador: Antonio Negri. La Marina remarca la importància d’aquest filòsof i activista, considerat una de les veus marxistes més destacades de la segona meitat del segle XX.
- Una acció: prometre. A l’assaig ‘El temps de la promesa’, del qual avui ens ve a parlar, la Marina analitza les oportunitats que aquest tipus de compromís ens pot oferir en un temps actual carregat d’incertesa.
- I una plaça: la que es forma als Jardins de la Torre de les Aigües, a l’interior de l’illa dels carrers de Roger de Llúria, Bruc, Consell de Cent i Diputació. Un racó de silenci enmig de la ciutat que li agrada especialment.
