Els elements de mobiliari urbà no acostumen a protagonitzar els contes i les rondalles, però això no vol dir que no tinguin una història popular al darrere que té a veure amb l’ús que en fan els veïns i les veïnes. Això és el que recull el projecte de creació Relats desorientats, un arxiu sonor comunitari creat de forma col·lectiva que busca alterar les funcions dels bancs, el fanals, els escocells, les papereres i altres elements que habiten l’espai públic.
Va en una direcció diferent a allò que és habitual: la gent ensenya al museu”
Objectius del projecte
El projecte va sorgir d’una invitació que va fer el Disseny Hub Barcelona al col·lectiu de mediació cultural feminista Larre per tal de crear sinergies entre l’exposició permanent “Objectes comuns. Històries locals, debats globals” i el veïnat de Barcelona.
“Va en una direcció diferent a allò que és habitual: la gent ensenya al museu” explica al ‘Plaça Tísner‘ Jesús Arpal Moya, que ha acompanyat el procés des de la cooperativa La Caníbal.
Els relats han sorgit d’uns tallers organitzats per Larre al llarg de l’any als centres cívics de La Sedeta, Sagrada Família, Fort Pienc, la Farinera del Clot i Sant Martí a partir d’experiències personals i vivencials dels participants.
El mobiliari urbà dona la forma simbòlica i material a la ciutat en la qual vivim”
Tot aquest coneixement col·lectiu conforma ara un arxiu allotjat al web del museu, que està obert a noves aportacions. Alguns d’aquests relats també es podran consultar fins al 28 de gener escanejant els codis QR que s’han ubicat en diversos itineraris al voltant del DHub.
Històries que diuen molt dels objectes i del context on estan ubicats ja que segons Arpal, “el mobiliari urbà dona la forma simbòlica i material a la ciutat en la qual vivim i a la nostra manera de moure’ns i d’estar”.
La desorientació de Sara Ahmed
El títol del projecte es basa en la idea de desorientació que sorgeix de la lectura de l’obra ‘Per a què serveix? Sobre els usos de l’ús’, de Sara Ahmed (2020). Per a l’autora, la desorientació és una oportunitat per perdre’s i descobrir altres funcionalitats que no són les hegemòniques.
L’usuari també té un efecte directe en l’objecte de disseny”
Els autors i les autores dels relats han resignificat els objectes a través d’usos alternatius, una paperera convertida en instrument de percussió, un banc utilitzat com a llibreria o un separador del carril bici com a reposapeus. Segons Lara García Díaz, membre del col·lectiu Larre, “si bé el mobiliari urbà és un objecte que ve donat, l’usuari també té un efecte directe en aquest objecte de disseny“.
La dimensió política i social dels objectes
Com a organitzadora i participant del taller a La Sedeta, Anna Garrina Navarro va trobar l’experiència molt enriquidora: “Cadascuna trobava la seva pròpia interpretació des de la imaginació“. En el seu cas, es va adornar que els fanals de Barcelona tenen una jerarquia en comú: a la base, els pipís dels gossos; al tronc, anuncis personals de cerca de feina o d’animals desapareguts; una mica més amunt, reivindicacions de caràcter social o polític i, a dalt de tot, les banderoles i els anuncis institucionals.
Qui pot fer servir certs objectes de mobiliari urbà?”
Altres veïnes es van fixar en la importància dels bancs en l’espai públic, que poden afavorir les relacions socials o l’individualisme segons la seva disposició, i que en ocasions poden esdevenir un exemple d’arquitectura hostil per a les persones sense llar. “Fins i tot van sorgir reflexions sobre qui pot fer servir certs objectes de mobiliari urbà?”, recorda Ángela Palacios, membre de Larre.
Relats com el de la pilona Barcelona 92 també han aportat punts de vista crítics sobre la transformació urbanística que va comportar el desallotjament de veïnes del barri obrer per construir la Vila Olímpica. “Aquesta comunitat de veïnes no entrava en la categoria de vianants que calia protegir amb l’ús de la pilona Barcelona 92“, denuncia el relat.
El col·lectiu Larre
Larre és un col·lectiu artístic de caràcter feminista creat per Priscila Clementi, Lara García Díaz i Ángela Palacios, que desenvolupa propostes híbrides de mediació cultural i comunitària, investigació i creació artística. L’objectiu és idear i posar en pràctica eines de pensament crític i acció cultural.
Entre els seus últims projectes destaca també ‘Te(n) cuidado. Herramientas para la articulación colectiva‘, que va sorgir de la preocupació pel deteriorament de les xarxes de cures a les grans ciutats, fruits dels processos gentrificadors i de mobilitat de les persones. El resultat és una caixa d’eines amb reflexions i estratègies per fer front al repte de les cures des de les pràctiques col·lectives.
