‘Club de fans de John Boy’, ‘Too many drugs’ o ‘Copacabana’ són algunes de les cançons més destacades de la música independent a l’estat espanyol en els darrers anys. Tenen, però, un altre aspecte en comú: s’han gravat al barri del Poblenou. Concretament, a l’estudi Blind Records, el “laboratori” dels productors Santos Berrocal i Florenci Ferrer, “Fluren”, situat al carrer de Pallars.
Des que es van associar a mitjans dels 90, han passat per les seves mans alguns dels artistes amb més renom del panorama indie: des de Love of Lesbian, Sidonie i Izal, passant per Elefantes, Rigoberta Bandini o Viva Suecia, fins a Xarim Aresté, Joan Dausà o Joan Masdéu, entre molts altres.
Santos & Fluren, aquest és el nom artístic del duo, expliquen al programa ‘Plaça Tísner’ que han anat creixent amb tots aquests grups i solistes. Per exemple, van gravar amb Sidonie el primer disc que la banda va publicar amb una multinacional, Shell Kids: “Per nosaltres va ser el primer cop que teníem l’oportunitat de fer un disc amb temps i diners“, recorda Florenci Ferrer.
‘1999’ de Love of Lesbian és un disc de referència per a molts grups que venen a l’estudi”
Després n’han vingut d’altres. ‘1999’ de Love of Lesbian, amb què van guanyar un disc de platí per la venda de més de 40 mil còpies, és un dels més importants per a ells. Segons Fluren, “és un disc de referència per a molts grups que venen a l’estudi”.
“Mai podràs assegurar: això és un ‘hit'”
Sobre la seva funció com a productors, Santos Berrocal detalla que “es tracta d’ajudar els artistes amb les seves cançons i fer que siguin més fàcils d’escoltar o més interessants”. Tot i això, no treballen pensant només a fer èxits comercials. I és que, revelen, “mai podràs assegurar: això és un ‘hit'”. De fet, diuen, hi ha cançons que no hi comptaven i han acabat triomfant d’una manera que “ha canviat la manera de ser vistos per la indústria i per la gent”.
Es tracta d’ajudar els artistes amb les seves cançons i fer que siguin més fàcils d’escoltar o més interessants”
Reconeixen que se’ls ha etiquetat com a productors de “música indie”, però adverteixen que el seu gust per combinar “cançons més estranyes” amb “una mirada ‘mainstream'” ha estat clau per “generar una música que pot arribar a molta gent”.
“A fora els grans productors són reconeguts”
Per a Santos i Fluren, tot i que a casa nostra el paper del productor musical “comença a obtenir reconeixement”, encara és “una figura una mica misteriosa”. Santos assegura que “a fora els grans productors són reconeguts, gent que guanya molts diners i té un estatus potent”. Aquí, en canvi, hi ha referents com Marc Grau, productor clau en el rock català dels 90 que, segons consideren, no són prou coneguts per al gran públic. “No té res a veure amb els Estats Units o la Gran Bretanya”, rebla Fluren.
