El productor Paco Loco, un dels grans noms de la professió al conjunt de l’estat, visita el plató de l”Àrtic’ per parlar del documental ‘Paco Loco: viva el noise’ i dels dos llibres que ha publicat amb l’editorial Hurtado & Ortega.
L’oasi del Puerto de Santa María
Al llarg de 20 anys, Paco Loco ha forjat una carrera com a productor que comença a Astúries amb grups com Australian Blonde, però que esclata amb força al Puerto de Santa María, a Cadis. Allà, Loco té un oasi per als músics que el visiten per treballar en els seus àlbums. I si és cert que hi han passat noms consagrats com el de Nacho Vegas, també ho és que Paco Loco té tirada pels grups petits i per allò que un dia es va anomenar indie espanyol, una etiqueta que potser ja no té gaire sentit perquè, com afirma ell mateix en el documental: “El indie soy yo”.
Com un últim mohicà de la producció, Paco Loco ha abraçat les noves tecnologies, però no ha renunciat als aparells analògics; prioritza les gravacions orgàniques i naturals, en què es poden escoltar sorolls i en què els músics tenen marge per equivocar-se, al so pur i asèptic d’altres estudis i, sobretot, s’esforça perquè els seus clients se sentin com a casa i, amb el temps, es converteixin en amics.
“Intento fer els discos com els que escoltava quan era petit. Jo dic que m’agrada tancar els ulls quan escolto els discos que m’agraden i imaginar-me un estudi de gravació guai, amb aparells… i això és el que jo vull tenir a l’estudi. M’imagino avui en dia, quan la gent escolta trap, tancarà els ulls i veurà un ordinador. I a mi no em sembla malament, però jo vaig créixer amb l’altre escenari i a mi m’agrada veure la porqueria sobre la taula, a la moqueta, tot per terra… que és una mica així el meu estudi. M’agrada fer els discos amb la sensació de com es feien abans”
Paco Loco
Paco Loco també és un dels promotors del festival Monkey Week, pensat amb Enrique Bunbury per promocionar el Puerto de Santa María, i que omple de música els carrers d’aquesta ciutat d’adopció que el músic porta al cor des que va deixar enrere les restes del Xixón Sound i les pluges d’Astúries. L’esperit del productor més atípic de l’Estat es pot veure aquest cap de setmana a l’In-Edit, i també en els llibres ‘Loco’ i ‘Loco 2’, que formen unes memòries atípiques sobre la seva professió i una advertència a una indústria musical que està deshumanitzant-se i oblidant la relació entre els músics i la resta de peces de l’engranatge.
“Crec que el productor ha de treure el millor d’un grup, però en la seva justa mesura. No pot ser ni millor del que és, ni pitjor del que és. Hi ha molts productors que fan que els grups sonin millor del que són, i això és una merda, perquè després vas a veure’ls en directe i no són el que haurien de ser. I n’hi ha d’altres que ho fan just al revés. Així, el més difícil és trobar la mesura, que tu vagis a veure un grup en directe i diguis: “Això és el que vaig escoltar en el disc, el disc reflecteix molt bé el que fan en directe. No pot ser ni millor ni pitjor”.
Paco Loco
La prolífica carrera de Paco Loco
Qualsevol persona que hagi escoltat alguna cançó d’un grup espanyol dels darrers 20 anys té moltes possibilitats d’haver escoltat entre pistes la feina de Paco Loco. Nascut a Mèxic com a Paco Martínez i arrelat a Astúries, va formar part de bandes com Australian Blonde o Los Locos, d’on en va treure l’esbojarrat sobrenom que l’ha fet popular. I si a Gijón va desenvolupar una carrera com a músic, a Cadis, i més concretament al Puerto de Santa María, és on s’ha establert com a productor d’algunes de les principals bandes de l’estat.
Aclamat com un dels artistes més inquiets i imprevisibles de la producció musical, per les seves mans han passat des de Bunbury fins a Mishima, passant per Lax’n Busto, Nacho Vegas o Lori Meyers. I amb una carrera de més de 800 discos produïts i dos llibres publicats sobre la seva professió vocació, ara reivindica el “noise” amb un documental que es podrà veure a l’In-Edit. L’excusa perfecte per convidar-lo avui a l’Àrtic, on sabem que la creativitat sovint té un punt de bogeria.
