pins-morts-sequera-garraf-xavi.yzaguirre
Pins morts a les costes del Garraf. Autor: Xavi de Yzaguirre

El massís del Garraf es considera com la zona zero de la present sequera. Es tracta probablement de la zona més castigada per la manca de pluja dels darrers tres anys. La falta de precipitació, sumada als nombrosos episodis de calor extrema, ha causat estralls a la vegetació del massís.

Els mítics exemplars de pi presents enmig de la màquia que envolta les costes del Garraf presenten actualment un aspecte desolador. La majoria d’exemplars, molts dels quals de port i edat notables, han mort al llarg dels darrers mesos. El paisatge actual posa en relleu més que mai la gravetat de la sequera que vivim.

Les imatges del satèl·lit Sentinel permeten documentar la sequera

Les imatges del satèl·lit Sentinel 2, de l’Agència Espacial Europea, permeten analitzar el canvi de paisatge del darrer any. Les imatges recollides el 14 de febrer del 2023 mostraven encara el color verd a les capçades dels pins. Per contra, la fotografia del mateix dia però del 2024 mostra extenses masses de pins secs al sud del massís del Garraf, a l’entorn de les costes del Garraf.

El pi, un arbre resistent a la sequera

La majoria de pins morts al Garraf són exemplars de pi blanc (“Pinus halepensis”), una espècie típica i abundant d’àrees mediterrànies de substrat calcari com el Garraf. El pi blanc és una espècie habitual per exemple a la Costa Daurada i a les Balears, tot i que també és ben present terra endins, en zones de clima més continental. La majoria dels pins que viuen a les costes del Garraf tenen més de 50 anys.

A banda del pi blanc, també s’observen exemplars de pi pinyoner (“Pinus pinea”) morts a causa de la sequera, tot i que de forma més puntual pel fet de ser un arbre més minoritari que l’anterior al massís del Garraf.

Pi pinyoner mort. Foto: Xavi de Yzaguirre

Les pinedes de pi blanc en realitat no tenen una flora característica pròpia al sotabosc, sinó que són arbres presents enmig d’altres formacions vegetals. En el cas del Garraf creixen sovint enmig de la màquia de margalló, una formació arbustiva formada per diverses espècies entre les quals destaca el margalló (l’única palmera autòctona de Catalunya i Europa), però també el garric, el càdec i el llentiscle, entre d’altres.

El pi blanc és una espècie altament resistent a la sequera. Està acostumat a sobreviure els mesos eixuts que defineixen el clima mediterrani, però també les altes temperatures de l’estiu i el fred moderat de l’hivern. Les seves fulles, en forma d’agulles, minimitzen al màxim la pèrdua d’aigua per evaporació. El fet de tenir fulles perennes permet que l’arbre pugui aprofitar i generar recursos i reserves durant els períodes de pluja irregulars que es produeixen al llarg de l’any. Les pinyes de pi blanc, a més, són piròfiles, és a dir, permeten que els pinyons es propaguin en cas de patir un incendi forestal.

Malauradament, tot i ser un arbre altament resistent a la sequera, està patint de valent i morint de forma massiva al Garraf. La sequera que viu aquesta zona té pocs precedents en el passat.

Exemplars de pi morts a l’inici de les costes del Garraf. Foto: Xavi de Yzaguirre

Sequera excepcional al Garraf

El Garraf és una de les zones més afectades per la manca de precipitació que afecta el territori des de fa més de tres anys. Es pot parlar de la zona zero de la present sequera.

L’índex de precipitació estàndard (IPE) del Servei Meteorològic de Catalunya permet fer l’avaluació de l’excés o dèficit de precipitació en un territori mitjançant diverses escales temporals. Els intervals curts (escales o finestres inferiors a nou mesos) són útils per estimar la humitat del sòl superficial, per tant donen informació de la disponibilitat d’aigua de boscos i sembrats.

Els intervals llargs de l’índex de precipitació estàndard (finestra de 36 mesos) aporten informació sobre l’estat de les reserves d’aigua i dels aqüífers.

El massís del Garraf és una de les zones més afectades per la sequera, tant si ens fixem en la finestra de nou mesos com en la de tres anys. El color vermell (màxim de l’escala) fa referència a un escenari de sequera excepcional.

Després de dos anys de sequera molt greu, el 2023 va ser la gota que va fer vessar el got. La precipitació anual es va situar per sota els 250 litres en alguns punts del massís, un fet que equival al 30-50 % de la precipitació que seria normal segons la mitjana climàtica. A tot això cal sumar-hi els nombrosos episodis d’altes temperatures de l’estiu, però també fora d’època repartits al llarg de gairebé tot l’any.

En conjunt, entre el febrer del 2021 i el gener del 2024, segons el Meteocat, han caigut entre 800 i 1.000 litres menys del que tocaria en alguns punts del Garraf, una barbaritat tenint present que la mitjana anual es mou entre els 500 i els 600 litres en molts casos.

Per què moren de sobte els pins?

La naturalesa càrstica del massís del Garraf és propensa a la infiltració de l’aigua. El substrat és molt rocós i el sòl, poc profund en moltes zones. Això posa a prova la vegetació davant la dificultat de poder retenir aigua. Episodis de sequera extrema com l’actual, sumats a temperatures molt altes, posen contra les cordes la vegetació a les zones més rocoses.

Els pins escullen l’estratègia de la màxima resistència. Intenten mantenir al màxim les fulles i només en deixen caure algunes si la sequera és molt severa o de llarga durada per minimitzar els requeriments d’aigua.

Segons va explicar el CREAF ara fa uns mesos, davant d’una forta sequera, les coníferes (avets, pins, càdecs, etc.) poden patir de forma silenciosa la manca d’aigua al subsol durant mesos. Això fa que exemplars que la pateixen puguin morir de sobte un temps després en qüestió de pocs dies. Moren a causa de la sequera acumulada durant els mesos precedents.

Si no hi ha prou aigua disponible al sòl i no es pot fer front a la demanda d’aigua de l’atmosfera, s’acaben produint embòlies (similars a les dels humans), que obstrueixen els conductes de transport i que a la llarga fan que les plantes s’assequin i morin.