Les tempestes dels mesos de maig i de juny al nord de Catalunya van suposar només un parèntesi al greu context de sequera acumulada que ofega des de fa més de dos anys tot el territori. El paisatge als Pirineus, el Prepirineu i punts de l’interior va reverdir gràcies a l’extra de precipitació i els pantans van augmentar lleugerament les seves reserves.
Enmig de la verdor dels boscos del nord del país, que encara perdura malgrat la calor extrema dels darrers dies, crida l’atenció l’aparició sobtada de moltes capçades de pins marronoses, les quals evidencien la mort dels arbres.
El projecte Alerta Forestal del CREAF, un projecte de ciència ciutadana que segueix l’estat de salut dels boscos catalans, ha comprovat que els pins estan mostrant els efectes de la sequera amb un any de retard.
Quan les capçades canvien el verd pel marró ja no hi ha marxa enrere
Mireia Banqué, coordinadora d’Alerta Forestal, explica que quan les capçades dels pins queden totalment marronoses indiquen que els arbres ja estan morts.
Aquest ‘col·lapse’ dels pins pot donar-se mesos, o fins i tot anys, després d’haver-se acabat un període de sequera”
Això explica, afegeix Banqué, que malgrat que aquesta primavera ha estat més o menys plujosa en moltes zones s’ha vist que apareixen pins amb les capçades marrons sobretot en zones d’Osona i el Berguedà. Es tracta de pins que estan morint per la sequera de l’estiu passat.
Una mort silenciosa
Segons explica el CREAF, davant d’una forta sequera les coníferes (pins, avets, càdecs, ginebres, sabines, etc.) resisteixen tant com poden les condicions adverses. Les coníferes són més resistents a la sequera que molts planifolis (arbres de fulles amples). Malgrat això, tot i que els pins es vegin verds o pràcticament verds la major part del temps en un context de sequera, alguns pateixen els efectes de la manca d’aigua de manera silenciosa durant mesos. Això fa que exemplars que la pateixen puguin morir de sobte un temps després en qüestió de pocs dies.
Aquest fenomen s’està observant aquest estiu en alguns punts del país, però sobretot en comarques com Osona o el Berguedà, on les capçades dels pins passen de cop del verd al marró.
Segons l’informe DeBosCat, un projecte que fa el seguiment de l’estat de salut dels boscos catalans, l’any passat (2022) va ser l’any amb més boscos registrats per sequera. D’un total de 33.072 hectàrees de bosc amb signes de patiment per sequera i calor extrema, 5.993 hectàrees va correspondre a coníferes. Ara bé, convé tenir present que l’inventari forestal del 2022 es va realitzar, com cada any, durant el mes de setembre per part dels agents rurals. Tenint en compte que les coníferes mostren l’afectació amb cert retard, és possible que aquesta dada sigui una subestimació de les coníferes que realment han estat perjudicades per aquesta manca d’aigua prolongada.
Alguns pins pateixen la sequera de forma silenciosa i, lamentablement, no ens permetran saber fins on arriben les conseqüències d’aquest fenomen fins d’aquí a un temps”
No obstant això, Alerta Forestal continuarà amb els ulls al bosc. Banqué destaca que “amb la col·laboració del voluntariat esperem poder fer un seguiment el més acurat possible dels boscos afectats per la sequera a Catalunya”.
La resiliència de roures i alzines
Els arbres planifolis (fulles amples) com roures, faigs, alzines o sureres, opten per renovar-se, és a dir, es desprenen de les fulles quan es veuen sotmesos a fort estrès hídric a causa d’una sequera. Quan torna a ploure, generalment a la tardor, rebroten de nou i treuen fulles noves.
Segons explica el CREAF, davant d’una forta sequera els planifolis tanquen els estomes, és a dir, els porus que hi ha a la superfície de les fulles i a través dels quals la planta transpira evaporant l’aigua i on es produeix l’intercanvi de gasos de la fotosíntesi. Si es tanquen aquests porus, la planta redueix la pèrdua d’aigua al màxim, però de retruc també deixa de fer la fotosíntesi.
Si la sequera s’allarga, les fulles d’aquests arbres s’assequen i cauen en espera de poder rebrotar quan la situació millori, quan torni la pluja. Justament, les pluges d’aquesta primavera han fet rebrotar moltes alzines que no tenien fulles a causa de la sequera.
Les alzines, així doncs, i a diferència dels pins, poden recuperar-se de l’assecament de les fulles. Malgrat això, si la sequera s’allarga molt en el temps pot arribar-se a posar en risc la supervivència de l’arbre pel fet que mentre no tenen fulles no poden fer la fotosíntesi i, per tant, no poden alimentar-se.
Els pins, a diferència dels anteriors, no opten per deixar caure les fulles, sinó que escullen l’estratègia de la màxima resistència. Intenten mantenir al màxim les fulles i només en deixen caure algunes si la sequera és molt severa o de llarga durada per minimitzar els requeriments d’aigua. Els pins opten per sacrificar les fulles més velles, les que es troben més endins de les branques, i aposten per mantenir les més joves a les puntes de les branques. Aquestes fulles joves continuen fent la fotosíntesi i les funcions vitals.
