Aquest dimecres, els embassaments de les conques internes de Catalunya ja situen les seves reserves hídriques per sota del 16 %, la xifra que marca la teòrica entrada en emergència per sequera. La situació és crítica i només dues petites conques peninsulars tenen xifres pitjors.
Ja per sota del 16%
A primera hora d’aquest dimecres, als embassaments de les conques hi havia emmagatzemats 111,103 hm3 d’aigua, un 15,998 % del total, ja per sota del 16 %, el llindar que marca l’entrada en emergència per sequera.
La situació per rius és més complicada com més a l’est. Així, si desgranem les dades, veurem que les conques del Llobregat i el Cardener situen les seves reserves al 20,47 %, mentre que la del Ter se situa a només un 14,47 % i amb un pantà de Sau sota mínims que ja està per sota del 5 %, un nivell mai vist des de la seva entrada en funcionament. El sistema Ter-Llobregat, que dona aigua a Barcelona, té les seves reserves al 16,57 %
Encara més a l’est, l’embassament de la Muga està a poc més del 12 % de la seva capacitat total.
El Segre i les Nogueres agafen aire
La situació és crítica a l’est però la recuperació és força clara a les conques catalanes del riu Ebre, com la del Segre, la Noguera Pallaresa i Noguera Ribagorçana, que s’acosten a un 42 % de la seva capacitat total i que, sense tenir uns números especialment bons, allunyen transitòriament la sequera més extrema.
La presència d’episodis de pluja atlàntics han afavorit la recuperació d’aquestes conques, mentre que n’han deixat del tot al marge les que depenen més de les pluges mediterrànies, les conques internes de Catalunya.
Pitjor que el Guadalquivir, el Segura i gairebé tota la península
La situació de la sequera a la meitat est de Catalunya comença a ser dramàtica. Conques hidrogràfiques estatals que històricament tenen pitjors números que les conques Internes, com el cas de les d’Andalusia (18,7%), el Xúquer (46,1 %), el Guadalquivir (19,3 %) o fins i tot el Segura (18,5 %) tenen números “millors” que els de les conques internes de Catalunya, només al 16 %.
De fet, només trobem dues petites excepcions. Dues petites zones on el percentatge d’aigua emmagatzemat presenta uns números pitjors. Es tracta de la demarcació hidrogràfica de la conca de Guadalete-Barbate (a l’extrem sud de la península, tocant la serra de Grazalema), que situa les seves reserves hídriques al 14,63 % i les conques de les Riberes de l’Algarve, a l’extrem sud-oest de Portugal continental, que marquen només un 7,7 %.
Les conques internes de Catalunya ocuparien, en un hipotètic podi, el tercer lloc entre les que menys percentatge d’aigua emmagatzemada hi ha de tota la península Ibèrica.
La península atlàntica, plena a vessar
La situació és radicalment diferent al nord i nord-oest de la península. Tot el litoral cantàbric, Galícia i el nord de Portugal tenen els seus embassaments gairebé plens a vessar. Algunes, com les de la costa gallega, el País Basc o el cantàbric oriental, amb les reserves a tocar del 90 %.
La situació és prou bona també a bona part del centre i nord peninsular. Així, rius importants com el Duero o el Tajo s’acosten al 60 %, mentre que els embassaments del riu Ebre superen ja per poc el 60 % (malgrat que la part catalana superi amb prou feines el 40 %).
L’Espanya humida i l’Espanya seca, portada a l’extrem
L’estat dels embassaments de la península Ibèrica no fa més que reflectir una realitat climàtica que ha existit sempre però que aquest cop ha arribat a l’extrem en alguns indrets.
Així, les conques del nord d’Espanya, que es troben gairebé plens a vessar, coincideixen amb els llocs on més plou, gràcies a l’aportació de les borrasques atlàntiques que arriben actives.
En canvi, el sud-est de la península té una pluviometria molt menor. Els darrers anys també a Catalunya, (que s’ha comportat climàticament com Alacant o Múrcia, amb un règim de pluges lligat al Mediterrani i deslligat de la circulació zonal atmosfèrica) la manca de pluja ha comportat una disminució clara de les reserves hídriques fins a deixar-les amb els registres actuals.
La primavera, l’esperança
Amb els embassaments a tocar del 16 % i amb l’emergència per sequera trucant a la porta de forma imminent, les pluges que puguin caure els propers mesos seran clau per arribar amb una mica de matalàs al període estiuenc.
Ja no parlem de sortir de la sequera, que comportaria una primavera excepcionalment plujosa, però sí d’intentar arribar amb una mica d’aire a principis de juny.
La primavera és, en aquest sentit, després de la tardor, el nostre “gran moment” per veure ploure. Ens ha fallat gairebé sistemàticament des del 2020 (igual que la tardor) però és un moment de l’any que ens acostuma a deixar força dies amb pluja i quantitats que, en alguns anys, poden ser destacables.
Els models estacionals no tenen una tendència clara pel que fa als mesos de març, abril i maig, que serien per ara la darrera esperança abans de l’estiu. Només el model americà aposta per més pluja entre març i abril. En algun moment la pluja hauria de tornar a visitar-nos amb insistència. Veurem si serà aquesta primavera.
