Fa només unes setmanes ens fèiem ressò de la floració espectacular d’arbres com la tipuana, la xicranda, l’eritrina o el roure australià. Ara, a tocar la canícula de l’estiu, aquestes espècies ja han perdut les flors -excepte les tipuanes- i hi ha altres espècies d’arbres urbans que sobresurten per la floració. Aquest és el cas de l’acàcia de Constantinoble i la del Japó, entre d’altres.
L’acàcia de Constantinoble: l’arbre de les fulles que es tanquen de nit
Malgrat el nom ‘acàcia’, aquests dos arbres són molt distants, tant taxonòmicament com en el seu aspecte. L’acàcia de Constantinoble (‘Albizia julibrissin’) és una espècie nadiua del sud-est i l’est d’Àsia que va ser introduïda a Europa pel noble italià Filippo Albizzi al segle XVIII.
L’acàcia de Constantinoble es coneix també amb el nom d’arbre de les sedes, un sobrenom que se li atribueix per la sedositat de les seves flors, caracteritzades per contenir una multitud d’estams de color porpra que en sobresurten.
Les fulles, caduques i semblants a les de les falgueres, tenen la peculiaritat que es tanquen de nit o bé quan plou.
L’acàcia de Constantinoble s’ha convertit en un arbre força comú a la ciutat, on n’hi ha més de 1.100 exemplars repartits per carrers, places i jardins. Les seves dimensions mitjanes -5-10 metres d’alçària-, juntament amb la seva resistència a la sequera i a la duresa urbana en general, fa que sigui un arbre cada vegada més usat en alineacions de carrers.
Entre els exemplars més espectaculars cal destacar el del Parc de la Ciutadella, considerat arbre d’interès local. Al carrer del Taulat, al Poblenou, se’n troben nombrosos exemplars alineats. També n’hi ha al carrer de Bilbao, al carrer de Caracas, al carrer d’Aiguablava, al carrer del Poeta Cabanyes, al carrer del Roser, al passeig de Sant Joan, a l’avinguda de Josep Tarradellas i a Montjuïc, entre molts altres punts de la ciutat.
La sòfora o acàcia del Japó, l’arbre de les pagodes
La sòfora o acàcia del Japó (‘Styphnolobium japonicum’) no és curiosament nadiu d’aquest país, el Japó, sinó de la Xina i l’est de l’Àsia, on des de fa molts anys es planta a prop dels temples budistes tal com reflecteix un altre dels noms amb el qual es coneix: l’arbre de les pagodes.
Es tracta d’un arbre caducifoli, de fulles compostes i flors de color crema o blanquinoses que s’agrupen en ramells. En caure s’acumulen a terra, com passa també amb les flors de les tipuanes. Els fruits són una mena de llegums cilíndrics.
És un arbre força comú a la ciutat de Barcelona, amb més de 10.000 exemplars d’aquesta espècie. És de creixement ràpid, resisteix bé la contaminació i la sequera estival, genera una ombra generosa i, a més, té qualitats ornamentals i estètiques. Els exemplars adults poden arribar a assolir alçàries compreses entre els 10 i els 20 metres.
Podem trobar-ne exemplars al carrer de Bilbao -per damunt de la Diagonal-, a la superilla del Poblenou, al carrer de Biosca, a l’avinguda de les Drassanes, a la rambla del Carmel, al carrer de Santaló i al carrer de Floridablanca, entre d’altres. També cal destacar els exemplars monumentals del Parc de la Ciutadella.
