Ens ha deixat un dels intèrprets europeus més reconeguts de la segona meitat del segle XX, Jean-Paul Belmondo.
El seu nom anirà lligat sempre, fins i tot 60 anys després de fer-la, al personatge d’’Al final de l’escapada’, un delinqüent d’estar per casa, impulsiu, atractiu i descarat que va esdevenir una icona de la història del cinema. A la vegada, el film va passar a ser la pedra fundacional d’un moviment, la Nouvelle Vague, que va marcar un abans i un després per a l’actor; per al director, Jean-Luc Godard, i per al setè art.
Carisma irresistible
Convertit en mite, la carrera de Belmondo va estar marcada per dos estils diferents i complementaris: el cinema d’autor més radical i un de més comercial, amb títols populars que van arribar a un públic molt nombrós.
Amb un carisma irresistible i un punt murri, va saber moure’s pels dos vessants amb gran facilitat. Podia intercalar pel·lícules de Godard com ‘Pierrot el boig’; de Truffaut, com ‘La sirena del Mississipí’; o de Melville, com ‘Léon Morin, sacerdote’, amb cintes com ‘L’home de Rio’ o ‘Les tribulacions d’un xinès a la Xina’, de Philippe de Broca.
Avançada la seva carrera, es va endinsar cada cop més en el cinema de gènere, com el drama criminal ‘Borsalino’ o les cintes d’acció ‘Yo impongo mi ley a sangre y fuego’ i ‘El profesional’. Gairebé sempre, a més, fent ell mateix les escenes perilloses. ‘Un homme et son chien’, el 2008, va ser la seva última pel·lícula, que va servir, de fet, d’homenatge; com també ho van ser els reconeixements a la seva carrera per part dels festivals de Canes i de Venècia i de l’Acadèmia de Cinema Francès.
