L’origen de la festivitat de Sant Joan es remunta molts segles enrere, quan ja se celebrava el canvi al solstici d’estiu. Tal com explica l’antropòleg i escriptor Xavier Theros, la primera menció que hi ha a Catalunya és del segle XV. En aquella època, però, la festa era molt diferent de l’actual i es basava en una processó que seguia les muralles de Barcelona. En el recorregut hi participaven els consellers del Consell de Cent i es feia entre música i salves de canó.
L’inici de la festa popular de Sant Joan
La tradició de la processó governamental es va celebrar fins al segle XII, quan en paral·lel va sorgir la festa popular. Va ser llavors quan els petards van guanyar protagonisme i, fins i tot, gairebé cremen la Catedral el 1606 en una encesa al campanar. Un segle més tard va créixer el seguiment de la revetlla i ja es llançaven piules, coets, les carretilles i els petards voladors, que s’anomenaven borratxos. També va ser el segle en què van aparèixer les coques de Sant Joan. Els pastissers de l’època van idear un pastís per a cada festivitat i les coques es van establir per a la revetlla de Sant Joan i les revetlles de Sant Jaume i Sant Pere, que ja no se celebren com abans.
L’antiga fira al passeig de Sant Joan
Al segle XIX la festa començava amb una missa a la desapareguda església de Sant Joan de Jerusalem, que va ser enderrocada amb la creació de la via Laietana. Segons Theros, després de la missa era costum anar a la fira que hi havia al passeig de Sant Joan, on es compraven petards, xiulets, tambors i altres instruments per fer soroll. Posteriorment els ciutadans sopaven a casa i, un cop acabaven, es congregaven a la Ciutadella per celebrar la festa fins a la sortida del sol. Allà hi trobaven parades de coques i begudes i també orquestrines que amenitzaven la revetlla.
Les fogueres de Sant Joan
Les primeres fogueres són de mitjans del segle XVIII.
Malgrat que després es van deixar d’encendre a principis del segle XIX, es van recuperar durant la Renaixença com un exemple de la tradició popular catalana. Ja el 1909 les fogueres es van prohibir en indrets poblats i només es podien fer en carrers sense asfaltar i amb autorització municipal. Quatre dècades més tard, el 1949, es van prohibir prop dels hospitals i als anys 60 la canalla es dedicava a amagar la fusta per tal que no fos confiscada per la policia. En aquella dècada i fins als anys 80 es feien unes 800 fogueres a la ciutat i ara n’hi ha prop d’una vintena.
[vc_column][/vc_column][vc_gallery type=”flexslider_slide” interval=”0″ images=”401991,401988,401990,401993,401998,401994,401982,401992,401981,401989,401995″ img_size=”full” onclick=””]
La màgia de la revetlla de Sant Joan
Històricament la nit de Sant Joan ha estat molt relacionada amb la màgia, la mística i els costums. La tradició deia que era el moment ideal per recollir herbes remeieres com l’alfàbrega, la farigola, el romaní o el fonoll, que duien bona sort. També hi havia qui llançava tres faves sota el llit: una de pelada, una a mig pelar i una amb tota la pell. Amb els ulls tancats se n’havia d’agafar una i si estava pelada augurava un any de pobresa, si estava a mig pelar indicava una fortuna moderada i si era la fava sencera l’any següent havia de ser ple de riquesa. A més, era tradició remullar-se el cap abans de mitjanit a la desapareguda font de Sant Joan, prop del Mercat de Santa Caterina, per tal d’evitar el mal de cap durant tot un any. I abans de dormir era perceptiu anar banyar-se a la Barceloneta. D’altra banda, la llegenda deia que a mitjanit les filles del rei Herodes, condemnades per demanar el cap de Joan Baptista, apareixien al final de la Rambla i encantaven els vianants que hi trobaven.
