Nissan éspart de la seva vida.
Molts hi han treballat més anys que en cap altra feina. N’hi ha que, des del bressol, han sentit els pares explicar què hi feien. I n’hi ha que hi han format una família. “Ens vam conèixer a la fàbrica de la Zona Franca, tenim tres fills, també una hipoteca, i ara mateix no sabem què serà de nosaltres”. La incertesa que expressen Pilar Romero i Ramón Iglesias és la mateixa que tenen ara 3.000 treballadors més amb la confirmació del tancament de Nissan a Catalunya.
En xoc, però amb esperança
“No ens ho creiem del tot”, coincideixen a dir aquest matrimoni. Tots dos van entrar a treballar a Nissan el 2005 i des d’aleshores han sentit rumors de tancament constants. “Tenia la petita esperança que fos com sempre, que al final es fan enrere perquè els donen ajudes”, diu la Pilar. I no han perdut la confiança, encara que “el miracle” arribi al desembre o al gener pròxims, quan està previst que es consumi la marxa de Nissan.
Tampoc es planteja “una altra cosa que no sigui feina” Javier Gallardo, veí de Badalona, amb 54 anys, dels quals més de la meitat, 32, com a empleat de manteniment a la planta d’estampació de Montcada i Reixac. “Jo estava orgullós de treballar en una empresa com aquesta i que en qüestió de sis mesos et plantegin un tancament… Et cau el món a sobre”. Té dos fills, “ja grans però a càrrec”, i confessa que quan s’ha confirmat la notícia s’ha “ensorrat”.
Sense feina amb 50 anys
La preocupació pel futur laboral és compartida sobretot per altres treballadors que superen els 50 anys o s’hi acosten. Julio Capdevila en té 48 i veu el panorama “complicat, tal com està el mercat, amb tota la gent dels ERTO, els acomiadaments que se suposa que hi haurà amb la crisi…”. Té també un germà treballant a Nissan i el tancament, en aquest cas, suposarà també el punt final a una saga familiar d’empleats.
“Jo vaig néixer i el meu pare ja treballava aquí”, explica en referència a la planta actual de Montcada. Quan hi va entrar el pare, als anys 50, era la fàbrica de carrosseries Bosuga, que després va passar a Motor Ibérica i més tard a Nissan. “Hi hem tingut un vincle familiar important i ha estat un orgull treballar-hi perquè era una empresa estable, tenia bons sous”, recorda. “Tot es va estroncar amb l’aliança amb Renault, els canvis i la falta de producció”. Però avisa: “Mentre estiguem vius, lluitarem pels llocs de treball“.
