Si una paraula ressona especialment un Onze de Setembre és el mot manifestació. És per això que cal analitzar-la com es mereix.
Els mots tenen vida. Tenen vida al nostre cap, hi neixen, i allà també es reprodueixen creant famílies. Això és al que es dedica la morfologia (“Branca de la lingüística que estudia les regles que regeixen l’estructura interna dels mots”). Amb els milers de peces que tenim al cervell en creem d’altres, agafem arrels lèxiques i hi anem enganxant peces perquè ens ajudin a dir el que volem. Et convidem a descompondre manifestació i a analitzar-ne les parts.
Hi juguem?
La llengua no deixa de ser un joc, un joc lingüístic que fem sense adonar-nos-en, inconscientment. És la màgia del llenguatge. Morfològicament manifestació és molt transparent. Si la descomponem per peces com si fos un puzle, veiem que cada peça hi té el seu paper imprescindible:
Coneguem-ne les peces
Partim del nom manifest: “Escrit en què es comunica públicament una cosa per explicar uns fets que interessen a la comunitat”. A continuació hi ha una conversió en verb afegint-hi -ar → manifestar: Aquí veiem un canvi de categoria, d’un nom passem a un verb. Majoritàriament els verbs de la primera conjugació provenen de noms (“calmar”, “comprar”, “ventar”, “tramar”, etc.). Per formar el verb hi afegim la vocal temàtica després de l’arrel verbal corresponent a cada conjugació, en aquest cas la “a”. Després hi afegim el sufix nominalitzador -ció → manifestació: aquest sufix ens permet tornar a canviar la categoria de la peça lèxica. Del verb passem a crear un nom nou.
D’on ve la paraula ‘manifestació’?
L’etimologia és la branca de la filologia que estudia l’origen dels mots i la seva evolució. Manifestació en si prové del mot llatí manifestatiōne. En aquells moments, probablement, el sentit principal que tenia era el de “mostrar un estat o característiques” més aviat de les divinitats o fenòmens més enllà dels humans. Els usos de manifestació durant els segles XIV al XVIII, cenyit a obres religioses i epistolars, se cenyia bàsicament a mostres divines de miracles o visions religioses. Tal com ens indica el Corpus Informatitzat del Català Antic apareix en obres com els Sermons de Sant Vicenç Ferrer, Raonament d’Avinyó, etc.
Sols li restà en lo ventre un senyal per manifestació de tan manifest miracle”
El sentit, però, que podem donar-li avui dia (“Reunió popular que recorre els carrers o llocs públics per exposar les seves aspiracions, propòsits, peticions, etc.”) és relativament moderna i que el ‘Diccionari descriptiu de la llengua catalana’ ens en dona uns quants contextos, com per exemple aquest:
La manifestació antifeixista motivà l’empresonament de molts estudiants […]”
