Imatge de la concentració a la via Laietana

Si una paraula ha ressonat en els últims anys, i també aquests últims dies, és “manifestació”. Sense anar més lluny, aquest cap de setmana se n’han convocat prop de 10. Va, doncs, en boca de tothom: és la paraula escollida per endiumenjar-la com es mereix.

Als nostres ‘Mots endiumenjats’ no entrarem a relatar les diverses manifestacions —per això ja tenim tota la informació exhaustiva d’aquest web—, però sí que ens centrarem a analitzar lingüísticament el mot “manifestació”. Per ser més concrets: el disseccionarem per parts i en veurem l’origen etimològic.

Analitzem-ne les parts: manifest + a(r) + ció

Els mots tenen vida. Tenen vida al nostre cap, hi neixen, i allà també es reprodueixen creant famílies. Això és al que es dedica la morfologia (“Branca de la lingüística que estudia les regles que regeixen l’estructura interna dels mots”). Amb els milers de peces que tenim al cervell en creem d’altres. Sense adonar-nos-en agafem arrels lèxiques i hi anem enganxant peces perquè ens ajudin a dir el que volem.

Morfològicament “manifestació” és molt transparent. Si la descomponem per peces, veiem que cada peça hi té el seu paper imprescindible:

manifest   →   manifest + ar   →   manifest + a(r) + ció

nom “manifest”: “Escrit en què es comunica públicament una cosa per explicar uns fets que interessen a la comunitat.”

+

conversió en verb -ar → “manifestar”: Aquí veiem un canvi de categoria, d’un nom passem a un verb. Majoritàriament els verbs de la primera conjugació provenen de noms (“calmar”, “comprar”, “ventar”, “tramar”, etc.). Per formar el verb hi afegim la vocal temàtica després de l’arrel verbal corresponent a cada conjugació, en aquest cas la “a”.

+

derivació amb el sufix nominalitzador -ció → “manifestació”: el sufix -ció ens permet tornar a canviar la categoria de la peça lèxica. Del verb passem a crear un nom.

I tot aquest joc lingüístic el fem sense adonar-nos-en, inconscientment, és la màgia del llenguatge.

D’on ve la paraula “manifestació”?

L’etimologia és la branca de la filologia que estudia l’origen dels mots i la seva evolució. “Manifestació” en si prové del mot llatí “manifestatiōne”. En aquells moments, probablement, el sentit principal que tenia era el de “mostrar un estat o característiques” més aviat de les divinitats o fenòmens més enllà dels humans. Els usos de “manifestació” durant els segles XIV al XVIII, cenyit a obres religioses i epistolars, se cenyia bàsicament a mostres divines de miracles o visions religioses. Tal com ens indica el Corpus Informatitzat del Català Antic apareix en obres com els ‘Sermons de Sant Vicenç Ferrer’, ‘Raonament d’Avinyó’, etc.

“Sols li restà en lo ventre un senyal per manifestació de tan manifest miracle”

‘Vida de Sant Vicent Ferrer’, Pàg. 103, línia: 23 (s. XVI)

El sentit, però, que podem donar-li avui dia (“Reunió popular que recorre els carrers o llocs públics per exposar les seves aspiracions, propòsits, peticions, etc.”) és relativament moderna i que el ‘Diccionari descriptiu de la llengua catalana’ ens en dona uns quants contextos, com per exemple aquest:

“La manifestació antifeixista motivà l’empresonament de molts estudiants […]”

Navarro Costabella, Josep: La Universitat de Catalunya. Barcelona: Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, 1937, p. 69

Recupera els anteriors ‘Mots endiumenjats’: “mercè i mercès”, “endometriosi”, “foodtruck”, “a cappella” i “tsunami