La sala Maria Aurèlia Capmany acull en tres funcions una de les propostes més xocants d'aquest Grec. Una versió lliure del clàssic de Txékhov, 'Les tres germanes', traslladada al Japó actual i amb un personatge tan sorprenent com Ribovie-R3, una mena d'R2D2 encarregat de les tasques domèstiques. La decadència de l'aristocràcia russa del text l'original es tradueix aquí en la decadència d'una ciutat de províncies japonesa que havia estat un important centre de producció de robots abans de la crisi. Si per Txékhov s'acabava un món on alguns podien permetre's el luxe de no treballar, en l'obra és el treball per a tothom el que perilla. OZIRA HIRATA, director escènic "La paraula robot és txeca i significa, de fet, 'treball'. Jo volia relacionar l'origen de la paraula robot amb el tema de l'obra." De les tres germanes, una, pretesament desapareguda, ha estat substituïda per un androide. Entra a escena Geminold F, un androide que, dirigit a distància, interactua amb la resta d'intèrprets. L'experiència teatral està sent d'utilitat en un país, el Japó, on d'aquí a 10 anys podria haver-hi androides treballant com a infermers o tenint cura de la gent gran. OZIRA HIRATA, director escènic "Els creadors de robots no estan gens segurs de com, i amb quina distància, s'han de dirigir els androides a les persones grans. La gent de teatre hi pot ajudar." L'obligada lectura dels subtítols, la presència de robots i l'inevitable salt cultural fan de 'Les tres germanes, versió androide' una experiència teatral única i gens fàcil.
El comentari
Fa difícil de dir si un muntatge com ‘Les tres germanes, versió androide’, és una genialitat o, per contra, una pretenciosa “boutade”, com diuen els francesos. Davant d’un idioma incomprensible en l’adaptació d’una obra prou coneguda, el fet d’estar tan pendent de la subtitulació acaba passant factura. Ho fan bé els actors? No és tasca fàcil saber-ho perquè, més enllà de la qüestió idiomàtica, hi ha aquest gran salt en la manera com s’exterioritzen, al Japó, les emocions i els sentiments. Per no entrar en qüestions com les dels tractaments i obligacions envers els familiars, un autèntic jeroglífic al qual va haver de fer front, ja fa més de mig segle, l’antropòloga Ruth Benedict a ‘El crisantem i l’espasa’.
El tema del valor del treball, en franca contraposició a allò que Txékhov va voler reflectir fa més d’un segle, em sembla interessant. Però no entenc a què treu cap la borrosa inclinació pedòfila d’un personatge que acaba condicionant la vida d’una de les germanes (ella, l’androide). Una marcianada? Sóc un relativista cultural. No es pot jutjar, des de paràmetres occidentals, un discurs tan oriental.
