La vida de Joana Raspall va estar dedicada a la llengua catalana en les seves múltiples vessants. En aquesta entrevista realitzada el 2013, poc abans de complir 100 anys i el mateix any de la seva desaparició, reflexiona sobre els motors de la seva obra i comparteix algunes de les seves sensacions vitals més íntimes. Fent balanç de la seva trajectòria personal, assegura que ha après a “saber acceptar les coses tal com venen” perquè “totes tenen un valor”. I reflexiona com, amb el pas del temps, “vas veient com vas canviant i com vas sent diferent” però, alhora, en certa manera, “ets aquella mateixa” d’anys enrere.
“A casa m’han protegit molt i m’han deixat fer la meva vida sense imposicions.”
Bibliotecària, escriptora i lexicògrafa, Joana Raspall va ser una autora prolífica. A més de participar en l’elaboració de diversos diccionaris, va cultivar el teatre, la narrativa i la poesia. Va publicar més d’una trentena de títols, una producció en què destaca especialment l’obra per a públic infantil i juvenil. “Em vaig adonar que els meus fills no sabien res de poesia, havien estat a l’escola tots i només sabien unes quantes poesies castellanes i de catalana no en sabien cap”, explica. Això la va empènyer, ja amb 60 anys fets, a escriure poesia per als més petits, als qui els versos els són útils perquè “tenen el cap clar i net”: “Vaig mirar de fer-ne prou quantitat perquè si jo em moria els durés”, confessa.
“Em vaig dir, abans que jo em mori, llavors tenia uns 60 anys, vull fer molta poesia catalana perquè els nens també tinguin poesia.”
En conversa amb David Guzmán per al programa ‘Qwerty’, Raspall també parla del seu poemari ‘Jardí vivent’ com a una obra que brolla d’una certa amargor que té a veure amb la vivència de la soledat a través de la qual “es troben i s’entenen coses que abans no s’entenien”.
