La celebració i rebuda de les campiones d’Europa a la ciutat va ser àmpliament seguida mundialment a través de mitjans de comunicació, xarxes socials, etc., i alguns ciutadans van fer ressò dels missatges que tant la Generalitat com l’Ajuntament de Barcelona havien penjar als balcons. En el cas de la Generalitat, el missatge va ser “Felicitats, campiones“; i, pel que fa a l’Ajuntament, “Enhorabona campiones”. Van ser correctes lingüísticament? No ho van ser? Podrien haver estat millors?
Nosaltres en fem balanç, descrivim i analitzem les paraules escollides, per concloure com haurien pogut millorar els missatges.
“Enhorabona”, sí o no?
Donar l’enhorabona és una manera de felicitar per l’obtenció d’un premi, guardó o d’un assoliment personal. El mot enhorabona va ser introduït per Pompeu Fabra al seu Diccionari general de la llengua catalana el 1932 i literàriament s’utilitza en català des del segle XIX. Prové de l’aglutinament d’en hora bona. En podem trobar exemples al Corpus textual informatitzat de la llengua catalana de l’IEC.
La Miquela va encaminar-se al seu jardinet amb el cor alleujat; i va semblar-li que les esteses de sol i ombra s’hi encantaven gojosament i que les flors, caparrejant, caparrejant, la saludaven com donant-li l’enhorabona.”
Hi ha lingüistes que, tot i que aquest mot ja sigui als nostres diccionaris, no el consideren una bona opció perquè és clarament un manlleu del castellà i, per tant, segons el seu criteri, seria convenient trobar-hi alternatives. És el cas, per exemple, del lingüista Gabriel Bibiloni, que considera que enhorabona és un hispanisme medieval que el català va adoptar.
Després [en hora bona] adquirí el significat de ‘feliçment’. Però només l’espanyol arribà a convertir l’expressió en una fórmula de felicitació davant un fet celebrable”
Aquest lingüista sosté que l’ús d’enhorabona és modern, tal com també hem fonamentat en altres fonts, i que és una imitació del castellà. Aquest castellanisme hauria amagat la paraula correcta en català, que seria felicitacions: “La implantació i ús extensiu d’enhorabona ha blocat la divulgació de formes alternatives que són generals en les llengües europees: felicitacions [en català](francès félicitations, occità felicitacions, italià felicitazioni, etc.”.
En tot cas, l’ús d’enhorabona com a felicitació és modern i sembla bastant evident que és conseqüència […] de la imitació de la llengua veïna”
Amb tot, “felicitacions” és del s. XIX
Així doncs, objectivament, per felicitar algú per l’obtenció d’algun premi o reconeixement tindríem dues opcions en català. D’una banda, una opció seria felicitacions, tot i que no existia en català medieval i que només fa dos segles que està entre nosaltres; tal com explicita Joan Coromines al seu diccionari etimològic, és del s. XIX: “[…] [felicitació] mentre que en italià el sentit de ‘congratular’ no es documenta fins c. l’any 1700 (Salvini) ; felicitació [S. XIX], fr. félicitation [1623]”. Felicitacions en el sentit d’enhorabona està força abandonada pels parlants, i quedaria més relegada a l’acció de felicitar, i també a un escrit que felicita algú.
De l’altra, tenim l’opció més estesa, malgrat haver nascut manlleu, que és enhorabona.
“Felicitats”, sí o no?
Alguns lingüistes sostenen que felicitats és una forma incorrecta perquè és un calc del castellà i que convindria utilitzar altres alternatives més nostrades, com per molts anys, molts d’anys, anys i bons.
La felicitat, llevat de certs usos literaris, és un concepte singular i incomptable. L’espanyol felicidades és una manifestació d’aquesta curiosa tendència de l’espanyol a pluralitzar coses que són de natura singulars”
Què diu la norma de “felicitats” i “enhorabona”?
L’Optimot, el portal de consultes lingüístiques de la Generalitat de Catalunya, recomana que, en el cas de voler felicitar algú, podem optar per utilitzar l’enhorabona, per molts anys i, en el cas de felicitats, mirar de no abusar-ne gaire.
La coma, decisiva i necessària
No fem prou èmfasi que la comprensió o correcció d’una oració pot provenir d’elements endreçadors tan menuts com una coma. Tot pot canviar pel sol fet d’haver-hi una coma o no ser-hi. Agafem el cas, per exemple de l’expressió “No t’estimo”. Si hi plantem una coma el significat és totalment el contrari: “No, t’estimo”.
En el cas que ens ocupa, l’ús de la coma preveu que pugui separar un vocatiu del missatge que l’acompanya. Ens expliquem. Un vocatiu és un nom amb el qual ens dirigim a algú, en aquest cas el nom seria campiones, a les quals s’adreça un missatge: Felicitats. Entre el vocatiu i el missatge que s’envia hi va una coma necessàriament.
Estaven ben escrits els missatges Generalitat-Ajuntament?
L’opció de la Generalitat “Felicitats, campiones” és correcta lingüísticament, tot i que s’hauria pogut millorar amb enhorabona, per molts anys, sou les millors o, simplement, campiones. De l’expressió felicitats n’abusem bastant. És efectivament un calc, tot i que acceptat, i la recomanació és substituir-la si és possible, tot i que tolerable. Pel que fa a puntuació, correcta, com hem dit, la coma és obligatòria.
Pel que fa a l’Ajuntament, el seu “Enhorabona campiones” és més correcte lèxicament, però hi ha una falta molt destacable, no hi van posar la coma, com hem dit, imprescindible en aquest cas.
