L’òpera de maduresa de Verdi, ‘Aida’, torna una vegada més al Teatre del Liceu. S’ha convertit en el títol més representat al teatre, amb més de 400 funcions i fins a 22 produccions. Des del 13 de gener fins al 2 de febrer, es pot veure a Barcelona una nova producció del Liceu amb direcció musical de l’actual director titular de l’Orquestra Filharmònica de Luxemburg, Gustavo Gimeno, i direcció escènica de Thomas Guthrie.
A més, el repartiment de la producció compta amb quatre de les veus més destacades del moment i totes debuten al Liceu. Són les sopranos nord-americanes Angela Meade i Jennifer Rowley (doble repartiment d’Aida) i els tenors Yonghoon Lee i Luciano Cangi (els dos Radamès).
‘Aida’ és una òpera en quatre actes que el governador d’Egipte va encarregar a Verdi l’any 1871. És “una història d’amor impossible, com ‘Romeu i Julieta'”, sosté el director d’escena. L’obra situa un triangle amorós entre la princesa etíop Aida, convertida en esclava per caprici del destí, el general egipci Radamès i la filla del faraó, Amneris.
Una escenografia històrica
Onze de les produccions d’aquesta òpera al Teatre del Liceu han lluït els decorats de Josep Mestres Cabanes, creats el 1945. I la que s’estrena aquest gener les tornarà a mostrar. Malgrat el seu “anacronisme”, Guthrie diu que “hem treballat per donar-li nova vida i no convertir-los en peces de museu”.
El director artístic del teatre, Víctor García de Gomar, remarca el valor afegit que suposen els decorats de Mestre Cabanes. Assegura que la d”Aida’ és una “producció màgica i especial, si tenim en compte que va salvar-se de l’incendi del Liceu l’any 1994“.
Sigui o no la darrera vegada que el públic del Liceu podrà gaudir d’aquesta històrica escenografia, ja avui des del teatre la reivindiquen com una “anomalia” i un “anacronisme” dins del panorama líric. La seva particularitat resideix, entre d’altres, en la seva capacitat per crear la il·lusió de tridimensionalitat en l’ull de l’espectador (el famós efecte de “trompe-l’oeil”), amb la peculiaritat d’obligar els cantants a actuar sense gaires referències físiques, ja que les tenen a l’esquena, pintades en murals.
Retransmissió en més de 200 cinemes
