La Harry Walker, empresa associada amb la Hispano-Villiers, era responsable dels motors de petita cilindrada com el del famós Biscúter. La Harry Walker fabricava, a més, tota mena d’accessoris per a l’automoció. Donava feina a prop de 500 treballadors als tallers i oficines del passeig de Valldaura. Dels 1.300 metres quadrats que ocupava en el moment d’inaugurar-se, l’any 1958, va arribar a ampliar-se fins als 3.400 metres quadrats a principis dels 70.
Encara avui, antics treballadors com Paqui Jiménez recorden com era llavors la seva jornada laboral per aconseguir el sou de 7.000 pessetes. “Entrava a les sis del matí i sortia a les 14 h, teníem 20 minuts per esmorzar. En aquell temps tenia uns 20 anys i per treure’m una mica de sou havia de treure una quantitat de feina marcada, i era una situació de total d’esclavitud. Jo era una persona que físicament no podia donar més, quan m’aixecava de la cadena de muntatge per anar al lavabo les cames em feien figa.” Jiménez treballava en un soterrani sense ventilació, molt a prop dels forns de la fàbrica, inhalant els fums contaminants que se’n desprenien.
Com la resta de treballadors va veure que cada cop l’exigència per les primes era més elevada. “Un dia, en els 20 minuts de descans que teníem per esmorzar, vam decidir fer aturades – explica l’extreballadora–. Primer van ser petites aturades, que finalment van culminar en una vaga que va durar 62 dies, des del 16 de desembre del 1970 fins al 15 de febrer del 1971.” Aquesta va ser una de les vagues més importants dels darrers anys del franquisme. Per la seva durada, per les repressions que hi va haver i pel suport que va rebre per part d’empreses tant nacionals com internacionals, com ara La Maquinista Terrestre i Marítima i la Solex de França i Torí (Itàlia). “Ens trobàvem en un context polític molt difícil, amb un estat d’excepció, pel tema del terrorisme –recorda Jiménez–. Les assemblees es feien de manera clandestina a l’església del carrer de Viladrosa. Tenia molta por que m’agafessin i que m’obliguessin a delatar altres treballadors. També hi havia cert recel entre alguns treballadors, ja que hi havia esquirols dins el moviment.”
Al febrer, els treballadors van entrar de nou a la fàbrica. “Vaig entrar amb el cap baix, i amb por de les possibles represàlies. No vaig aguantar gaire més, al cap d’un mes i mig vaig marxar a treballar a una altra empresa. Finalment, la Harry Walker va tancar. A banda de la vaga s’hi van sumar, amb el temps, les queixes veïnals constants per l’elevada contaminació que generava.
En una part dels terrenys que ocupava la fàbrica s’hi va construir una plaça, que es va batejar amb el nom de l’empresa. Pels veïns de la Prosperitat, però, aquest nom no fa justícia a la lluita dels treballadors. “La plaça està dedicada a una empresa que si es va distingir per alguna cosa és per la repressió –afirma Joan Catafal, de la Comissió del Centenari de la Prosperitat–. És per això que hem decidit dedicar la plaça als treballadors, que van ser els autèntics protagonistes de la vaga, una de les més importants que hi ha hagut en aquest país, de les més emblemàtiques dels darrers anys del franquisme.” És per això que han tapat les plaques del nomenclàtor amb uns vinils que rebategen l’espai com a plaça de les Treballadores i els Treballadors de Harry Walker. “La nova placa està inspirada en un manifest que van fer el treballadors de la fàbrica –explica Catafal-. Allà especifiquem que van ser 62 dies de vaga, lluita, unitat i solidaritat.” La intenció dels veïns és demanar formalment el canvi de nom de la plaça en breu, una iniciativa que, segons diuen, no hauria de tenir gaires impediments ja que no hi ha cap domicili amb el nom de la plaça.
