L’artista i investigadora del transvestisme Rubén Antón acosta a la seva secció del betevé directe, cada 15 dies, tota l’actualitat i el passat del transvestisme amb humor i molts vídeos. En aquest cas, Rubén ens destaca sis pel·lícules que han esdevingut icòniques amb els anys, però que ella considera que han ajudat a transmetre una imatge “monstruosa” del transvestisme.
Rubén cita Nick Addams, director de programes per a Transgender Media, que en el documental Disclosure: ser trans en Hollywood assegura que per a la indústria del cinema “un personatge transvestit se’l relaciona a una persona perillosa, psicòpata, assassina en sèrie, desviada o pervertida“. La tria de títols és la següent: Freaks (La parada de los monstruos), Psicosis, Pink Flamingos, Rocky Horror Picture Show, El silenci dels anyells i La Matanza de Texas: La nueva generación.
Freaks (La parada de los monstruos) [1932]
Direcció: Tod Browning
Hi apareix el personatge de la dona barbuda, interpretada per Jane Barnell. El seu nom artístic era Olga Roderick (o Lady Olga) i era una dona intersexual que formava part d’aquest “circ dels horrors”.
En una escena de la pel·lícula se la veu donant a llum a un bebè i comenten que té la mateixa barba que la seva mare.
Psicosis [1960]
Direcció: Alfred Hitchcock
Aquesta pel·lícula ens ha deixat una de les escenes més icòniques del cinema de terror. I més encara, puntualitza Rubén Antón, “si l’assassí executa els seus crims transvestit com la seva mare“.
Per això, argumenta Antón, “en aquest film, Hitchcock va plantar les bases que les ments pertorbades fan servir el transvestisme com una disfressa i com una forma per matar i sortir-ne indemnes”. Per Rubén, el missatge que transmet és que el transvestisme és un perill per a la societat perquè té la capacitat de fer-nos passar per una altra persona.
Pink Flamingos [1972]
Direcció: John Waters
En aquesta pel·lícula, explica Rubén, “tenim la sempre fabulosa Divine, la persona més immunda del món, que va debutar en els últims anys de l’època daurada de Hollywood”.
En el film trobem una escena de tiroteig i assassinat que encara que sigui en clau d’humor, per Rubén Antón, fa una lectura caricaturesca que és més fàcil que una persona transvestida et pugui matar. Això, diu, es contradiu amb què passa socialment, quan més aviat és al revés: “És la societat la que veu el transvestit com un perill i l’ha ‘matat’ sense cap tipus de mania”.
The Rocky Horror Picture Show [1975]
Direcció: Jim Sharman
Es tracta d’un guió de teatre musical que a dia d’avui segueix sent controvertit i omplint teatres de mig món.
El protagonista és Frank, un “científic boig, bisexual i transvestit” originari de Transexual, planeta de la galàxia Transilvània. Frank ha trobat la manera de crear vida i decideix crear “l’home perfecte per satisfer els seus desitjos sexuals“. Per tant, una paròdia del doctor Frankenstein, de la novel·la Frankenstein o el modern Prometeu, del 1818.
El silenci dels anyells [1991]
Direcció: Jonathan Demme
Ara dues últimes pel·lícules de la dècada dels 90 que Rubén Antón considera que posen de manifest que “no hem après res durant el segle XX, i que el transvestisme es continua tractant malament en el cinema de terror“.
Va ser el primer títol d’aquest gènere que va guanyar un Oscar a la millor pel·lícula. A la història, apareix un personatge bisexual i confós, el Buffallo Bill, que es fa un vestit amb la pell de les seves víctimes. Un “pertorbat” que se sent fascinat per les arnes i el seu procés de metamorfosi que ell relaciona amb les ganes de convertir-se en dona.
La matanza de Texas: La nueva generación [1995]
Direcció: Kim Henkel
Qualificada per als censors dels Estats Units com a “demència, caos, tortura i llenguatge fort“, per Rubén Antón és una versió “destralera” que va començar amb La matanza de Texas, del 1974.
Antón destaca en to irònic com el film “ens mostra que el transvestisme és molt perillós per a la societat. I que si a més d’anar transvestits es va amb una motoserra, molt millor”. A més, afegeix, li sembla “fascinant i surrealista” que l’assassí, amb màscara inclosa, tingui algunes escenes pintant-se les ungles i els llavis com a forma de “normalitzar la seva feminitat”.
