Vicky Peña passa pel ‘Mirador Barcelona’, del “bàsics”, una talaia des d’on mirar amb perspectiva la ciutat. L’actriu barcelonina de teatre, cinema, doblatge i televisió va començar la seva carrera l’any 1966 a la sèrie ‘La pequeña comedia’, de Televisió Espanyola, i a partir d’aquí es va convertir en una de les grans figures, amb 50 anys sobre els escenaris. L’any 1995 va recollir el Premi de Teatre Memorial Margarida Xirgu i més tard va guanyar tres premis Max de teatre per ‘Sweeney Todd’, ‘La reina de la bellesa de Leenane’ i ‘Homebody/Kabul’. L’any 2014, va rebre la Creu de Sant Jordi. La seva vida artística ja li ve d’herència: la seva mare va ser Montserrat Carulla, per a qui ha reivindicat “un carrer o una sala de teatre a Barcelona”.
“Molts carrers de Barcelona han perdut personalitat”
Penya ha reflexionat sobre la ciutat actual. L’actriu és una mica pessimista respecte a unes ciutats que considera que cada cop són més homogènies i això considera que fa que “es desnaturalitzi l’esperit de Barcelona i de totes les ciutats”. Un exemple d’això creu que és el passeig de Gràcia, que recorda que era una via amb grans botigues pròpies de la ciutat, com Vinçon, Santa Eulàlia, El Dique Flotante, La Casa del Fumador… “Eren com una ensenya del caràcter de la ciutat”. Ara, en canvi, diu l’actriu, hi ha marques que pots trobar a qualsevol gran avinguda de qualsevol ciutat. Per això creu que “molts carrers de Barcelona han perdut personalitat”.
Tot i això, considera que Barcelona segueix “sent preciosa” i valora espais com els centres cívics i les superilles, que defineix com que “intenten mantenir una mica d’oasi de pau a Barcelona”.
Peña ha viscut al Putxet i el Farró i va passar part de la infància a l’Eixample. Li agrada passejar per la ciutat i fa servir el transport públic. El cotxe per la ciutat diu que només l’utilitza si ha de treballar al Lliure o el Nacional perquè hi ha mal retorn a casa seva.
“A Barcelona tinc la sensació de sortir al carrer i ja has de córrer”
Vicky Peña també ha treballat molt a Madrid, però explica que no hi viuria mai ja que la considera una ciutat molt dura. Tot i això i estimar Barcelona, la capital catalana també se li està fent costa amunt ja que diu que “és la sensació de sortir al carrer i ja has de córrer”. Per evitar-ho, reconeix que no descarta anar a viure a l’Empordà.
Pel que fa als espectadors de cada ciutat, sí que hi veu diferències: “La reacció dels públics de cada lloc és completament diferent. A Madrid són més entregats, a Barcelona som més reservats“.
“És lamentable que no s’hagin cuidat els escenaris”
L’any 2009 va ser la pregonera de les Festes de la Mercè juntament amb la seva mare, Montserrat Carulla, amb un discurs que va retre homenatge al teatre català de postguerra i en què es lamentaven dels teatres desapareguts. 15 anys després, continua pensant el mateix: “És lamentable que no s’hagin cuidat els escenaris. Més enllà del Romea, el Tívoli i el Liceu hem perdut espais escènics molt bonics, patrimoni dels teatres”.
A banda dels teatres, els seus llocs preferits de la ciutat són la rambla de Prat i també el carrer de Rivadeneyra, un petit carreró que connecta “els dos mons de Barcelona”. D’una banda, condueix al porxo de l’església de Santa Anna i de l’altra, cap a un gran edifici dur.
