Cada matí, des de fa 40 anys, Eduardo Basco baixa 18 esglaons per anar a treballar. Són els que separen casa seva, en una primera planta, de la garita on passa vuit hores diàries. Fa de porter al passeig de Valldaura, a la Guineueta, en concret, a la “casa 2” del 172. Al mateix número hi ha quatre escales (o “cases”) més i a cadascuna es va posar un porter en el moment que es va construir aquest conjunt d’edificis, fa mig segle. L’Eduard és ara l’únic “supervivent”: “M’he quedat sol”.
“S’han anat jubilant i no els han substituït, com ha passat a molts llocs de Barcelona”, diu. En queden encara sobretot a l’Eixample i en barris de la zona alta. “Però a mi no m’agradaria estar en una porteria d’aquelles, prefereixo estar amb la gent del poble”, explica. De fet té amistat, explica, amb “molts veïns”, una conseqüència de la doble condició de “porter i veí alhora”.
Un bon porter ha de ser servicial i un bon psicòleg i veure, sentir i callar”
Amb 66 anys té pensat ja el moment de la jubilació i, per tant, d’abandonar tant la porteria com el pis, que és propietat de l’administrador de la finca i del qual només ha de pagar els subministraments. “Quan es jubili la meva dona, marxarem a un poble de Lleida on tenim una caseta”, planeja.
Té, això sí, l’esperança que el seu fill li agafi el relleu si és possible (“com a porter o com a conserge”) i que això li permeti conservar l’habitatge. Seran, però, el propietari de l’edifici o els veïns els que tinguin l’última paraula per decidir si l’Eduard serà o no el darrer porter de la Guineueta.
Passat, present i futur de l’ofici
Per conèixer el present, el futur i fem una ullada al passat de l’ofici de porter i conserge hem parlat amb Margarita Blanch, portera i presidenta Associació Sindical d’Empleats de Finques Urbanes de Barcelona i província. Explica que el que canvia de treballa en un barri o un altre “és l’entorn i els veïns, per exemple a l’Eixample abans no hi havia apartaments turístics i ara n’hi ha cada finca, són turistes que venen i van”.
